Archive for the 'Un ballo in maschera' Category

El Verdi de la Radvanovsky fa molt de goig.

4 Març 2011

Un dels debuts que més m’interessen en la pròxima temporada del Liceu és el de la soprano nordamericana Sondra Radvanovsky.

La Radvanovsky està fent una bona carrera, en fase ja de llançament definitiu. Aquesta dona, que encara té 40 anys, és una de las grans veus de soprano lírica, tirant cap a spinto, de l’actualitat, cosa que la fa candidata a una quantitat de rols molt interessants, sobretot verdians. Aquesta temporada ha debutat Aida (a Toronto) i l’Amelia (Chicago). Al Metropolitan ha fet la Tosca i tornarà a l’abril amb la Leonora de Il Trovatore (retransmissió en HD). Al febrer ha encarnat la Tosca a La Scala, i tornarà al paper al Teatro Real al final de temporada. També té previst un Vespri a Torí, i a l’estiu més Leonores a Verona. Com veieu tots papers ben facilets!

La primera vegada que jo la vaig sentir va ser en Il Trovatore del Met del 2009, del que us vaig deixar ressenya, i en el que ja destacava la qualitat del seu cant “….Té una veu potent i timbrada, que sap modular amb intel·ligència. Molt millor en la seva segona ària (D’amor sull’ali…) que al “Tacea la notte…” (on té un petit ensurt). …. podreu comprovar la facilitat en l’emissió i el bon control de la veu que la permet apianar i modular amb gust amb molt bons resultats.” I en el recital que us comento, gravat al 2010, es confirma això i més.

Quan en l’actualitat pràcticament tots els recitals que es graven són d’àries de Haendel o farcits de fragments d’òperes oblidades o pocs freqüents s’apel·la a que les àries del repertori bàsic estan molt trillades i que no aporta res de nou gravar novament el “Vissi d’arte” o la “pira”. Però sent maliciós, i sense enganyar a ningú, en realitat no es fa per a que no compararem amb les grans figures del passat, i és que sí que n’hi ha crisis de veus per al gran repertori italià, és a dir, Verdi i Puccini.

La Radvanovsky ha sigut molt valenta amb un recital plagat d’autèntiques pàgines de compromís extrem, i ha aconseguit triomfar. El seu Verdi està molt, però que molt ben cantat, amb una veu de timbre poderós i corpori i una tècnica molt vàlida que la permet jugar i regular a plaer, amb efectes que semblen portar-nos a èpoques pretèrites.

M’ha agradat en totes les pàgines, amb alguns moments molt brillants (l’Amelia i l’Aida molt bé, amb aquell toc més líric que a mi m’agrada tant), i amb una veu molt segura i consistent. La seva Leonora (Trovatore) és de molts quilats, mentre que a l’altra Leonora li falta, pel meu gust, una volta de cargol més spinto, però està cantada primorosament. Les parts més fluixes, en comparació a la resta, però on no està gens malament són l’Elvira (de la que no em puc treure del cap a la Price i aquell cant tant incisiu i intencionat) i el Bolero del Vespri, on les coloratures i algún sobreagut no arriben a l’excel·lència de la resta del recital.

L’acompanyament de la Philharmonia de Russia és molt correcte, si bé de vegades el so és una mica apagat i el volum orquestral sembla una mica anèmic (senyors que això és Verdi!).

A disfrutar!

Sondra Radvanovsky-Verdi Arias

1. Il trovatore : Act I: Tace la notte!

2. Il trovatore : Act IV: D’amor sull’ali rosee vanne

3. Un ballo in maschera, Act II: Ecco l’orrido campo – Ma dall’arido stelo

4. Il corsaro, Act I: Non so le tetre immagini

5. La forza del destino: Act IV: Pace, pace mio Dio!

6. La forza del destino: Act II: La Vergine degli Angeli

7. Ernani: Ernani, Act I: Ernani, Ernani involami

8. Aida: Aida, Act III: O patria mia

9. I vespri siciliani: Act IV: Arrigo! Ah, parli a un core

10. I vespri siciliani: Act V: Bolero

Philharmonia of Russia-Constantine Orbelian

http://www.mediafire.com/?kh5qvgch61ovgwz

Password: hartaopera.wordpress.com

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

Montserrat Caballé al Liceu: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi (gener de 1973)

25 Abril 2010

Durant la Temporada 72-73 Montserrat Caballé va interpretar tres papers diferents al Liceu. Com a inici de la Temprada el Teatre programà una Adriana Lecouvrer, al gener aquestes funcions de Un ballo in maschera i unes setmanes després la Norma. En les tres va estar estupendament acompanyada ja que el seu Marizio va ser Josep Carreras, Riccardo el Plácido Domingo i Adalgisa i Pollione van ser la Berini i el Bruno Prevedi.

Aquestes funcions suposaven la primera col·laboració conjunta de la parella Caballé-Domingo al Liceu. Els dos ja eren estrelles consagrades si bé al Teatre, on la soprano cantava de manera ininterrompuda des de la temporada 61-62, el tenor madrileny havia cantat molt poc, debutant a la casa a la temporada 65-66 amb un programa d’òperes mexicanes, i havent esclatat definitivament en unes memorables funcions de la Manon Lescaut amb la Zeani la temporada 71-72, i amb un notable Andrea Chenier just uns dies abans d’aquestes funcions del Ballo. Durant els anys 70, Domingo va esdevenir un dels puntals del teatre barceloní, i amb la soprano van regalar als espectadors nits memorables en l’Aida, I vespri siciliani i L’Africana.

El repartiment es completava amb una altra figura internacional: el baríton nord-americà Cornell MacNeil.

Llegim la crònica que feia Solius per a La Vanguardia el 11 de gener de 1973.

——————————- 

UN BALLO IN MASCHERA

Esta, última reposición del Gran Teatro del Liceo, en el punto máximo de la temporada, representaba asimismo, la más alta aspiración para los aficionados a la ópera, los cuales venían especulando largamente en su reparto literalmente fabuloso. En el drama verdiano, incluso al margen de estos títulos fuera de serie como un Otello o un Falstaff, hay siempre cierta extraña capacidad de penetración en la hondura psicológica de los personajes y en el contexto humano de ía situación. Situaciones que parecerían bordear la inconsistencia de la mayoría de los libretos de ambiente histórico de sus predecesores y que en Verdi quedan totalmente redimidas por obra de su inagotable vena de invenciones en todos los planos musicales. Porque no se trata solamente de aquella tan aireada capacidad de invención de la línea melódica justa y perfecta, siempre sorprendente, para cada instante y cada personaje. Está también aquella extrema seriedad en el oficio que eleva la orquesta y sobre todo la trabazón interna de la obra a una superior unidad característica.

En versiones estelares como la que hoy ocupa este comentario es precisamente cuando llega a calarse más hondo en la trascendencia de la creación verdiana, considerada bajo e| punto de vista de su interés dramático. Esa verdadera tragedia del amor, la amistad, la fidelidad y la duda nos ha alcanzado a vivir con una fuerza tal, que dudamos hubiese sido igualada en otras versiones de antaño. Y aun a pesar de que a última hora la fatalidad parecía volver a cernirse sobre el éxito de la representación.

Noticias de una reciente y banal pero fastidiosa indisposición de Montserrat Caballé, rumores asimismo de afección gripal de Plácido Domingo, confirmados oficialmente antes de iniciarse la representación y visible baja forma en la primera salida de Cometí Mac. Neil, con primeras reacciones de impaciencia en el último piso del teatro. Todo parecía pues abocado a una representación cautelosa, sin manifestación franca de facultades y un resultado final de nivel intrascedente. Pero todo se desarrolló de la mejor manera posible con estos grandes divos, o sea a una altura excepcional del éxito memorable.

Nuevamente es forzoso comenzar por la actuación de Montserrat Caballé, contra la que no parecen existir dificultades, indisposiciones o fatiga, antes al contrario parecen actuarle de estimulante. La Caballé con mejor y más voz que nunca, con unos graves amplios y bellísimos y su legendario fíato tan patente en los agudos, se produjo con aquella característica seguridad en todas las regiones.de su registro. He aquí un papel sumamente dramático que no excluye los momentos del más delicado lirismo. Y es forzoso hablar también inmediatamente de Plácido Domingo para poder hacer alusión cumplida a la escena cumbre de la ópera, el dúo de amor del tercer acto.

Respecto del citado tenor, es posible que su actuación estuviese afectada por una ligera contención cautelosa en vista de su gripe de turno, en todo caso más psicológica y de prudencia en el transcurso de los papeles de menor trascendencia. Pero en el momento oportuno y durante todas las grandes escenas no pareció existir la menor restricción respecto de su rendimiento arrollador habitual. Estamos por decir incluso que en aquellos instantes de posible actuación en sentido conservador de la voz, habremos escuchado el mejor Plácido Domingo hasta el momento, con toda su atención centrada en la perfección del fraseo, en la demostración de un gran estilo que en la actualidad tan sólo deberá compartir ya con un Bergonz¡. Perfección estilística por lo tanto, sin perjuicio de arrollar también a su hora a los ansiosos de la pura «facultad», entonces con su potencia asombrosa y su coetánea belleza de la voz.

Es pues, en estas condiciones y bajo estas premisas que el dúo del tercer acto – Caballé-Domingo – alcanzó niveles de la máxima trascendencia y el subsiguiente éxito apoteósico.

Con Corneíl Mac Neil ocurrió el fenómeno arriba apuntado, o sea una primera salida ligeramente alarmante, en relación con lo que cabía esperar de un barítono que hace tan sólo un par de años persistía en un puesto netamente estelar. La alarma parecía- proceder de la región de los agudos, seguros pero afectados ya de la característica vibración de la decadencia, en este sentido imparable ya. Pero todo pareció entrar en un cauce favorable a partir del tercer acto, para volver por sus fueros de gran estrella en su gran escena del siguiente. Es curioso considerar cómo con tanta facilidad puede el público pasar de la frialdad, casi el siseo, al entusiasmo más desenfrenado.

Gran impresión produjo la in tervención de Linda Chookasian en el episódico pero importante papel de Ulrica. Es hartamente una cantante de primerísima fila, de muy bella voz y gran escueíla, seguramente muy experimentada en estas lides.

Hay que citar en forma a Trinidad Paniagua que tenía encomendada la defensa del delicado papel de Oscar y que realizó con total solvencia, frente a la amenazadora dimensión de sus oponentes. Tiene bella voz y aún mejor escuela que le permite moverse con mucha soltura en cierta región de los agudos, con los que alcanza notable proyección. Una intervención que debe anotarse nuestra cantante como un neto éxito para su carrera. Enrique Serra tenía una breve ¡intervención en el segundo acto, pero creemos que no pasó desapercibida para ninguno de los verdaderos entendidos. Y finalmente, la importante y también destacada intervención de la consabida pareja que integran los delicados papeles de Samuel y Tom, muy bien interpretada por Carlo del Bosco y Juan Pons.

Dirección de orquesta de gran eficacia en los referidos momentos culminantes de la ópera a cargo de Adolfo Camozzo y buena actuación, muy sólida de los coros. Participación episódica del cuerpo de baile sin papel especial para destacarse en calidad solística. — SOLIUS

 ——————————- 

Coincideixo molt amb el cronista. La Caballé està realment en forma. La veu sona poderosa i segura en tots el registres, sorprenentment brillant i valenta en els aguts, sense abusar de pianos, i amb un cant legato suportat sobre un fiato inesgotable. En la primera aria “Ecco l’orrido campo” està sorprenentment spinto però absolutament atenta a tots el matissos, i en la segona aria, “Morrò, ma prima in grazia”, amb un temps impossible de lent, fa una demostració de fiato espectacular que acaba amb l’enfolliment absolut del públic. Una gran nit.

Sentim a Montserrat Caballe en “Ecco l’orrido campo” de les mateixes funcions del Liceu de l’any 1973.

Domingo és un Riccardo d’una noblesa en el cant extraordinària. Domina l’estil verdià de manera absoluta. La part es llarga i exigent, i potser més adequada per a un tenor líric amb cert empenta (com poden ser Pavarotti o Carreras) que no pas per a una veu de més spinto i volumen com la del madrileny. Acarona les frases amb un gust exquisit, i es mostra segur en els aguts, atacats amb totes les proteccions del món. La seva caracterització del personatge està viva i la seva lectura és, com diu el cronista, de les millors que es poden sentir (ja ho diu Fernando Fraga al seu llibre de Verdi en referència a aquest paper: Domingo, Carreras i Pavarotti són els tres mosqueters i Bergonzi és D’Artagnan).

Sentim a Plàcido Domingo en “Forse la soglia attinse” des del Covent Garden londinenc al 1975.

 

Absolutament d’acord amb el cronista pel que fa a MacNeil. La veu del nord-americà és la d’un superdotat: amplia, voluminosa, plena en tots el registres. Però el pas dels anys es noten molt en un vibrato molt descontrolat a l’inici de la funció, que va minvant fins a fer-se suportable. Per altra part, MacNeil mai va ser un cantant refinadíssim, i de vegades el que guanya per la seva imponent veu el perd per un cant planer i fins i tot vulgar. De totes maneres, el cantant té personalitat i aconsegueix moments molt intensos en tota l’escena al palau de Renato (aria i escena dels conspiradors).

Notable la Ulrica de Lili Chookasian, amb una veu de molta presència i homogènia, i també destacable l’Oscar de Trinidad Paniagua, perfecta de veu i estil. Interessants la presència de cantants de la casa en els papers secundaris: Enric Serra i Joan Pons (no com ara que es contracten cantants estrangers per a fer dos línies).

Discreta l’orquestra del Liceu sota la direcció del mestre Adolfo Camozzo, que aconsegueix que tot quadri més o menys bé, amb una bona actuació del cor. El so dona molta presència a les veus i és bastant acceptable.

Disfruteu-la.

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera (CDs)

Riccardo……………Plácido Domingo

Amelia…………….Montserrat Caballé

Renato……………Cornell MAcNeil

Ulrica……………Lili Chookasian

Óscar…………..Trinidad Paniagua

Samuel………….Carlo del Bosco

Tom…………….Joan Pons

Silvano…………..Enric Serra

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Adolfo Camozzo

Gener de 1973

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

El post nº100. Un regal familiar

8 gener 2010

Sembla mentida però ja hem arribat al post nº100. S’havia de celebrar d’alguna manera, i no se m’ha acudit cap altra que preparar-vos un regal operístic.

Quan a l’any 2001 vaig deixar casa dels meus pares, per a anar a viure al pis que havien comprat la meva parella i jo, em va tocar la feina d’empaquetar totes les meves coses cara a fer la mudança. Va ser un moment per un costat feliç, ja que tenia moltes ganes de començar la vida en parella amb la persona que estimes, però al mateix temps nostàlgic, ja que representava deixar endarrere el meu barri, i allunyar-me, si bé només físicament de la meva família i dels meus amics.

No em va sorprendre que les coses a endur-me es limitessin a roba, llibres, apunts i discos, el que em va sorprendre va ser la descomunal quantitat de música que havia acaparat. Eren caixes i caixes de cds, cassets i vídeos (penseu que encara no havien esclatat ni els DVDs, ni els iPods, ni coses d’aquestes, i els ordinadors més bons tenien discs durs de 40 Gb).

La meva germana, mai militant, però sempre simpatitzant de l’òpera, i més en concret de les grans Dives (la Callas sobretot), em va demanar mig en serio mig en broma que si no pensava deixar-li cap CD. Jo no tenia cap intenció de deixar-li res, però en l’últim moment em va passar per les mans un casset gravat per mi per portar al cotxe on tenia una recopilació de fragments variats dels últims CDs que m’havia comprat, i que s’havia convertit en la música que sempre portava en el meu walkman. No m’ho vaig pensar gaire i li vaig donar.

Bé, doncs aquesta recopilació, després de tants anys, continua reapareixen cada vegada que la meva germana i jo parlem d’òpera, i es que sempre em diu “sí aquest nou disc/vídeo/cantant/versió/… està molt bé, però el casset aquell que en vas donar és el que més m’agrada”

Com a regal aquest d’aquest Nadal o de Reis, la meva germana em va demanar que aquesta cinta li passes a CD, i crec que no hi ha millor tema per a celebrar el post nº100 d’aquest bloc que el de regalar-li el CD, i que tots el pugueu fruir i comentar-lo.

Per qüestions de la durada de la cinta alguns fragments gravats eren una mica més curts i no seguien exactament l’ordre en que ara els he recopilat.

Vincenzo Bellini

1.- Norma: Mira o Norma – Caballé/Veasey/Patané /Orange (1974)

Fragment de la mítica Norma de la Caballé d’Orange. El Mira o Norma és un vehicle perfecte per al lluïment de la catalana, amb les seves llarguíssimes frases i una melodia estàtica de sublim bellesa.

2.- Norma: Finale acte II – Callas/del Monaco/Stignani/Serafin/RAI Milano (1955)

Diu la llegenda que Wagner admirava el final de la Norma, fins el punt que deia que seria capaç de canviar totes les seves obres per composar alguna cosa amb la mateixa intensitat i puresa. La gravació correspon a la retransmissió de la RAI milanesa uns mesos abans de les fulgurants funcions de la Scala (a mi la Callas encara m’agrada més aquí).

3.- I Puritani: Duo acte III – Callas/Di Stefano/Picco/Mexico (1952)

Una altre directe llegendari. Di Stefano està pletòric amb un cant vehement com ningú ha aconseguit i la Callas està vocalment en el seu millor moment i expressivament superba (quan fraseja “L’alma elevar mi sento” a hom li despeguen els peus del terra)

Gaetano Donizetti

4.- Roberto Devereux: Quel sangue versato – Gencer/Cappuccilli/Rossi/Nápoles (1964)

Això és una dramatico d’agilittà. Impressionant!!

(Aquí la Gencer en 1980)

Giuseppe Verdi

5.- Ernani: Ernani involami – Price/Schippers/Met (1962)

Leontyne Price era una autèntica veu verdiana, amb un color avellutat i una fluïdesa en tots els registres com poques.

(Aquí 20 anys després)

6.- Ernani: Oh de’ verd’anni miei – McNeil/Schippers/Met (1962)

McNeil posseïa una veu enorme amb unes facultats extraordinàries que no sempre va saber dominar amb l’eficàcia requerida. Aquest Carlo de l’Ernani és el millor que jo l’he sentit mai.

7.- Ernani: Final acto III – McNeil/Price/Bergonzi/Siepi/Schippers/Met (1962)

8.- Rigoletto: Si, vendetta… – Capuccilli/Rinaldi/Rossi/RAI Torino (1967)

Us he inclòs tot el duo pare i filla, amb un jove Cappuccilli rutilant en la zona alta i cant fàcil, i la Rinaldi com a eficaç Gilda. Atenció a l’espectacularitat del “Si vendetta” amb sobreagut de la soprano inclòs.

9.- Rigoletto: La donna è mobile – Pavarotti/Rossi/RAI Torino (1967)

Pavarotti amb la veu fresquíssima, tot un regal.

10.- Un ballo in maschera: Teco io sto – Callas/Di Stefano/Gavazzeni/Scala (1957)

Unes altres llegendàries funcions de la Callas i Di Stefano, aquesta vegada a la Scala. La química entre els dos cantants fa treure espurnes. La direcció de Gavazzeni es abassegadora.

11.- Un ballo in maschera: Eri tu – Bastianini/ Gavazzeni/Scala (1957)

Bastianini és la meva veu de baríton, i aquesta potser sigui la millor ària que Verdi va escriure per aquesta corda.

 

Giacomo Puccini

12.- La Boheme: Mi chiamano Mimi: Freni/Raimondi/Karajan/Wiener Philharmoniker (1963)

Us he inclòs tota l’escena, des de la “Manina” fins al final del primer acte. Meravellós el injustament poc recordat Gianni Raimondi, i una molt jove Freni amb la seva insuperable Mimi.

(Us deixo a la Freni i a Karajan però al 1980)

13.- Turandot: In questa reggia – Nilsson/Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

La Nilsson és la referència en el paper i Corelli el millor Calaf possible.

(Us deixo un vídeo amb la Nilsson i Corelli però d’uns anys més tard, 1971)

14.- Turandot: Nessun dorma – Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

No comment!

(Corelli per la RAI, a finals del 50s)

Així que aquí ho tens Tata, que ho frueixis al teu reproductor de mp3.

LINK DE DESCARREGA