Archive for the 'Uncategorized' Category

Gheorghiu i la Callas

29 Octubre 2011

Aquest disc és un despropòsit si volem intentar entendre que pretenia la Gheorghiu amb això de “Homage to Maria Callas”.

La Gheorghiu té per ella mateixa la suficient personalitat i empenta com per a no necessitar utilitzar a la Callas com reclam, i més tenint en compte que en aquest disc, de suposat homenatge a la diva grega, la majoria d’àries són de personatges que la mítica soprano mai va interpretar a l’escenari o no són els cabdals en la seva carrera.

Així trobem a faltar: Tosca, Norma, Leonora (Il trovatore), Lucia, Elvira (I  puritani), que són la punta de llança del corpus callasiano, a més d’altres personatges que la grega va abordar amb menys freqüència, o que només va gravar, però on ha esdevingut referencial: Lady Macbech, Abigail, Butterfly, Rossina, Sonnambula,…

Sí, és cert que totes les àries del disc van ser gravades per la grega alguna vegada, fins i tot el paper sencer, però de tots els papers que hi ha al disc, només la Imogene (Il Pirata), la Maddalena (Andrea Chenier), la Medea i la Violetta (Traviata), van ser freqüentades (i en totes deixan una emprenta excepcional) per la Divina. A aquesta llista només podriem afegir la Carmen, que la Callas mai va cantar sobre l’escenari, però de la que va deixar una antològica versió en disc.

Feta aquesta observació toca parlar del disc.

La Gheorghiu és la Gheorghiu, i això té moltes avantatges i alguns inconvenients.

Aquesta senyora sap cantar com els àngels i, el que és molt important, és molt expressiva. Altra cosa és quines coses li van bé i quines no. A part, continua mantenint la veu en bona forma, amb aquell color tan característic i carismàtic, aguts segurs i molt bon legato.

Tot i els bellíssims sons que sap extreure al seu cant, ni la Imogene de Il Pirata, ni la Dalila mereixen la nostra delectació per diferents motius. No està dotada pel bel-canto, ni la seva veu teu el registre greu suficient com per a donar-nos una Dalila tot el sensual que seria desitjable.

Serè dolent i farem comparacions. Comencem amb la Dalila.

Una mica el mateix passa amb la seva Medea (de cant pesat i una mica forçat), la Carmen (en la versió en estudi de fa ja una pila d’anys estava molt millor), i en el “Pleurez mes yeux” (amb un so greu artificiós i una interpretació massa ploramiques).

En la resta sí que sentim a la Gheorghiu en plena forma. M’ha sorprès molt la seva “mamma morta”, i l’he trobat inspiradíssima en La Wally i en l’Adriana Lecouvreur (algun dia us penjaré el vídeo de les funcions a Londres amb el Kaufmann, excel·lents els dos).

I el millor del disc, per a mi, Boheme, Faust i Traviata (que estrany, els papers que ella més sovinteja).

L’acompanyament de la Royal Philharmonic Orchestra dirigida pel rutinari Marco Armiliato és idem. El James Valenti participa breument donant-li la rèplica en el “Sempre libera”.

Angela Gheorghiu-Homage to Maria Callas (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. La Boheme – Donde lieta usci

2. Faust – Jewel Song: O Dieux! que de bijoux

3. Il Pirata – Col sorriso d’innocenza

4. I Pagliacci – Qual fiamma … Stridono lassù

5. Samson et Dalila – Mon coeur s’ouvre à ta voix

6. La Wally – Ebben? Ne andrò lontana

7. Carmen – Habanera: L’amour est un oiseau rebelle

8. Andrea Chenier – La mamma morta

9. Medea – Dei tuoi figli madre

10. Le Cid – De cet affreux … Pleurez mes yeux

11. Adriana Lecouvreur – Poveri fiori

12. La Traviata – È strano … Ah fors’è lui che l’anima

13. La Traviata – Follie! … Sempre libera

James Valenti – tenor

Royal Philharmonic Orchestra-Marco Armiliato

Carmina Burana de Carl Orff

6 febrer 2011

Chor Der Deutschen Oper Berlin, Christian Thielemann, Helmut Sonne & Orchester der Deutschen Oper Berlin

L’altre dia portava a una amiga en el cotxe i va començar a sonar el Carmina Burana d’Orff. Quan va sentir el començament del O Fortuna automàticament en va recriminar que era una mica macabre per sentir una música tant inquietant, que li provocava calfreds. No és la primera vegada que he sentit una cosa així sobre aquest cor, el que demostra el gran poder que sobre nosaltres té la suggestió visual.

I és que en gran part, la mala fama d’aquesta peça prové d’haver sigut part de la banda sonora de la pel·lícula Excalibur i de molts anuncis, aprofitant-se per moments on ha de passar alguna cosa terrible o maligna. Però com heu pogut comprovar en el vídeo, la lletra no té res a veure amb el dimoni o el mal, sinó que parla de la Fortuna i el destí, a vegades favorable, a vegades advers.

El Carmina Burana és una obra per a fruir completament. El llenguatge musical simple i directe que posseeix, combina l’exuberància rítmica de Stravinski amb altres passatges més càlids, més opulents i més romàntics, musicalment parlant, i fan aquesta obra molt atractiva per al públic en general per la seva varietat i força comunicativa.

El text de Carmina Burana està extret de la col·lecció de poemes llatins i germànics del segle XII, de vegades amb lletres pujades de to, escrits pels monjos de Benediktbeuern. Orff la divideix en tres parts, que parlen de la naturalesa, la taberna i l’amor, i l’obra està emmarcada per una obertura i un cor final imponents que alaben a la deessa Fortuna, i que tant malament s’ha utilitzat per pel·lícules i anuncis publicitaris.

Carl Orff  (1895-1982) va estudiar a l’Acadèmia de Música de Munich just abans de la I Guerra Mundial, però, de seguida, cautivat per la música de Debussy y Schoenberg, va repudiar la deva formació al conservatori. Durant la dècada de 1920 va començar a furgar entre les obres de Monteverdi i altres compositors del segle XVII, i va fundar una escola en la que es desenvolupaven les seves pioneres idees educatives que intentaven d’unificar el gest, la poesia i la música. Aquestes preocupacions, conjuntament amb la seva creixent fascinació per alguns aspectes de l’Antiguitat clàssica, van donar forma a la seva evolució musical, i durant la dècada de 1930 ja havia decidit centrar-se en l’òrbita del teatre de l’òpera. De fet, el Carmina Burana, la seva composició més famosa, va se concebuda originalment per a l’escena, malgrat que en l’actualitat només es sent als auditoris.

La versió que us porto és tot un clàssic en la discografia, molt viva i amb una excel·lent direcció del mestre Previn amb uns conjunts de la London Symphony en molt bona forma.

Carl Orff-Carmina Burana (CD)

Thomas Allen

Sheila Armstrong

Gerald English

London Symphony Orchestra and Chorus-Andre Previn.

Mis Favoritos: La octava sinfonía de Mahler

15 Novembre 2009

BoulezMahler8

Se la denomina “Sinfonía de los mil” por el masivo elenco necesario para interpretarla, la Octava de Gustav Mahler es quizás su obra más asequible para el público, con un lenguaje musical menos sorprendente e innovador que en sus dos sinfonías anteriores y mucho más convencional que la fenomenal Novena.

Sólo Mahler es capaz de contraponer el himno latino “Vieni, creator spiritus” de la primera parte con sus resonancias oratorias y algunas querencias Brucknerianas, con la más teatral y musicalmente más expresionista segunda parte basada en la escena final de la segunda parte del Faust de Goethe, y llamar al resultado sinfonía.

El estreno en Munich de la obra en 1910 bajo la dirección del propio compositor, unos meses antes de su muerte, fue quizá su mayor triunfo, y desde entonces la vasta envergadura de la obra y su sentido del júbilo le proporcionan un lugar especial dentro de la literatura sinfónica y coral.

Podéis comprobar lo que digo con este primer fragmento que os adjunto, donde la National Youth Orchestra of Great Britain dirigida por Simon Rattle interpretan el final de la primera parte en un concierto de los Proms.

La excepcional cantidad de medios que necesita su interpretación, tanto orquestales como corales (171 instrumentistas en la orquesta y más de 800 cantores en el estreno, de ahí lo de sinfonía de los mil), hace que sea una obra que cada vez que se programa en una sala de conciertos se convierta en un acontecimiento artístico de primera magnitud. Al mismo tiempo las partes solistas son muy extensas y exigentes, teniendo en cuenta la masa sonora con la que han de batirse en ciertos momentos, con lo que se necesitan voces poderosas y resistentes que a la vez sean capaces de crear atmósferas sonoras que a veces son de una sutileza y delicadeza maravillosa.

Como segundo aperitivo os dejo el final de la obra por los mismos intérpretes, la NYOGB dirigida por Simon Rattle.

Como versión para que disfrutéis de la obra os dejo una retransmisión radiofónica del 30 de abril de 2007 de calidad de sonido excelente, de un concierto en la Musikverein de Viena, con la Staatskapelle de Berlin y dirigidos por el gran Pierre Boulez. Uno de los conciertos de la serie realizados en Berlin fue la versión que sirvió para la edición en disco de DG, con ligeros cambios en el grupo de solistas.

La versión de Boulez es excelente, fiel a su estilo de disección de la partitura pero sin restarle monumentalidad a la obra. Se oyen detalles orquestales que en muchas otras versiones pasan desapercibidos, al mismo tiempo que consigue dar el empuje a los momentos de gran clímax, con unas masas que responden con gran eficacia

Gustav Mahler-Sinfonía No. 8 “de los mil” (descarga)

Ricarda Merbeth/Soprano I – Magna Peccatrix

Camilla Nylund/Soprano II – Una poenitentium

Adriane Queiroz/Soprano III – Mater gloriosa

Michelle De Young/Alto I – Mulier Samaritana

Jane Henschel/Alto II – Maria Aegyptiaca

Robert Dean-Smith/Tenor – Doctor Marianus

Hanno Müller-Brachmann/Baritono – Pater ecstaticus

Robert Holl/Bajo – Pater profundus

Wiener Singverein-Slowakischer Philharmonischer Chor-Wiener Sängerknaben

Staatskapelle Berlin-Pierre Boulez

ESTAMOS DE VACACIONES

4 Agost 2009

vacaciones

La Forza de Sinopoli

21 Abril 2009

forza

Aquesta versió va se la primera que jo vaig tenir d’una de les òperes més controvertides de Verdi. Anava en una caixa molt ben presentada amb tres cintes de cassette i un llibret molt extens. Estem parlant de l’any 92 o 93. Recordo que haver-la sentit moltes vegades, sobretot els duos de Don Carlo i Don Alvaro i la màgnifica obertura.

 

Amb la compra del reproductor del CD i la compra de la versió DECCA de finals del 50 amb la Tebaldi, Del Monaco, Bastianini,etc, va quedar en l’oblit (com la resta dels meus nombrosíssims cassetes) i no ha sigut fins ara, uns catorze anys després, que no l’havia recuperada.

 

Els anys han passat factura a aquesta versió. Es nota que hom ha escoltat molt i molt millor, i el que quan era un neòfit en aquells primers anys d’aprenentatge li semblava bo, l’experiència i la coneixença (amb més de dues desenes de versions de l’obra a les prestatgeries) ho han col·locat al seu lloc.

 

Comencem per les veus.

 

Carreras ha sigut un dels més importants i imponents Don Alvaro de les últimes generacions, en la meva opinió, només superat pel Franco Corelli. El que en altres versions de finals dels 70 (la mítica de la Scala per exemple amb Caballé, Cappuccilli i Ghiaurov) està senzillament esplendorós, en aquesta gravació de l’any 1985 ja ha perdut molta de la seva força, sobretot a l’agut, i, malgrat que el centre sona carnós i el cant és encara valent i molt extravertit, no aconsegueix dissimular una decadència evident en la seva veu. Tot i així, és el millor de la gravació.

 

Renato Bruson és un Don Carlos ben cantat però poc convincent vocalment, ja que la part demanda d’una veu autèntica de baríton dramàtic (a la Warren), que faci autèntic respecte cada vegada que obra la boca.

 

Burchuladze està bé com a Padre Guardiano (ull amb la dicció), i Pons canta un Melitone molt ben presentat en lo vocal però molt poc inspirat en el teatral (és el personatge que té més àries!!).

 

De les dones destacar, en negatiu, la fluixíssima Leonora de la Plowright (quins mèrits va fer aquesta cantant tant mediocre per treballar per la DG?), amb una veu tibant, estreta i sense volum, a part d’una dicció italiana descriptible. La Baltsa està més que bé en el antipàtic paper de la gitana Preziosilla.

 

La direcció de Sinopoli és tirant a avorrida, amb una Philharmonia correcta que no es beneficia d’una presa de so dolentota (és estrany sent una gravació del segell groc) amb l’orquesrta sonant molt llunyana.

 

LA FORZA DEL DESTINO (Part 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8)

Donna Leonora: Rosalind Plowright

Preziosilla: Agnes Baltsa

Don Alvaro: José Carreras

Don Carlo di Vargas: Renato Bruson

Padre Guardiano: Paata Burchuladze

Fra Melitone: Juan Pons

Il Marchese di Calatrava: John Tomlinson

Curra: Jean Rigby

Un alcalde: Richard Van Allan Mastro

Trabuco: Mark Curtis

Un Chirurgo: Petteri Salomaa

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra

Giuseppe Sinopoli

Pistas separadas (incluye carátulas)

Links de Raffstein