Archive for the 'Vivaldi' Category

Un Vivaldi fals: Il pastor fido, Op.13

12 Juny 2012

Aquesta música pera flauta i baix continu era descrita fa uns 30 anys de la manera següent (cito l’assaig recollit dins del llibret d’una gravació):

“Vivaldi supo encontrar el tono de los ” aires graciosos y ligeros ” tan populares en aquella época …. Pero es sobre todo en la Sonata nº 6 en la que Vivaldi se muestra como un auténtico maestro italiano. Su lirismo, su imaginación melódica (los temas de todos los movimientos comienzan con las mísmas cuatro notas) y un excelente trabajo contrapuntístico (fuga da capella) constituyen las características fundamentales de esta obra…”

Sentim l’última de les sis sonates que formen l’obra.

El cert és que aquestes sonates són un recull de peces per flauta i baix continu, amb una música elegant i fàcil, un bon fons per a una tarda de lectura o de relaxació, però s’allunya bastant de l’estil al que un associa les obres del Pretre Rosso. I és que no les va composar Vivaldi.

A començament dels anys 90 del segle passat, el musicòleg Philippe Lescaut va poder demostrar que les obres originalment van ser composades pel francès Nicolas Chédeville (1705-1782) al 1737 com a sonates per musette (gaita), flauta, oboè o violí i baix continu. El compositor va arribar a un pacte secret amb l’espavilat editor Jean-Noël Merchand per a que la versió reduïda per a flauta i continu es publiqués com una composició d’Antonio Vivaldi, assegurant-se així una major venta. Chédeville va pagar l’operació i se’n va dur una bona part dels beneficis, tal i com va quedar testimoniat en un acta notarial feta per Marchand al 1749 (Vivaldi havia mort al 1741).

Se sap que el “pillo” Chédeville” era un fan de Vivaldi, que fins i tot va fer una versió de les Quatre Estacions per a una munió d’instruments (flautes de bec, zanfonia, gaita,….) amb el títol de “Les Saisons Amusantes” resultant una mena d’adaptació campestre. Crec que hi ha una gravació.

Nicolas Chédeville (Antonio Vivaldi)-Il pastor fido, Op 13 (CD)

1.- Sonata in C major, Op. 13, No. 1, RV 54

I. Moderato. II. Tempo di Gavotta: Allegro. III. Aria: Affetuoso. IV. Allegro. V. Giga: Allegro

2.- Sonata in C major, Op. 13, No. 2, RV 56

I. Preludio: Adagio. II. Allegro assai. III. Sarabande: Adagio. IV. Allegro

3.- Sonata in G major, Op. 13, No. 3, RV 57

I. Preludio: Andante. II. Allegro ma non presto. III. Sarabanda. IV. Corrente. V. Giga: Allegro

4.- Sonata in A major, Op. 13, No. 4, RV 59

I. Preludio: Largo. II. Allegro ma non presto. III. Pastorale. IV. Allegro

5.- Sonata in C major, Op. 13, No. 5, RV 55

I. Un poco vivace. II. Allegro ma non presto. III. Un poco vivace. IV. Giga: Allegro. V. Adagio. VI. Minuetto I – II

6.- Sonata in G minor, Op. 13, No. 6, RV 58

I. Vivace. II. Fuga a Capella. III. Largo. IV. Allegro ma non presto

Roberto Fabbriciani, flauta

Carlo Denti, viola da gamba

Robert Kohnen, clavicèmbal

Anuncis

El Gloria de Vivaldi

22 Desembre 2010

Em fa una mica de vergonya tornar a escriure al bloc després de tres setmanes d’abandonament total. I no és que em faltin temes per tractar, el que passa és que no tinc temps.

Per trencar el gel he volgut recuperar una aria del celebrat Gloria (RV.589) de Vivaldi, el “Domine Deus Agnus Dei”. Sentim-la per la Sara Mingardo.

Des de que es va redescubrir l’obra al 1939 el Gloria de Vivaldi ha esdevingut una de les obres corals més apreciades. Amb el vigorós ritme de l’obertura, el refinament del dueto “Laudamus te” i les dues seccions del “Domine Deus”, un amb l’acompanyament del violí (en algunes versions ho fa un oboè) i l’altra amb el violoncel. Sentim el cor d’obertura.

 

Es curiós que aquesta obra, que es va composar per les nenes del Pio Ospedale della Pietà, tingui indicades al cor quatre parts, dues més baixes, marcades en ocasions com a “tenor” i “baix”. Això ens fa preguntar-nos com s’interpretaven realment.

La resposta és totalment hipotètica, ja que cap comentarista de l’època explica com es feia, segurament perquè quan la sentien era una música completament nova per a ells, sense disposar de cap partitura, de manera que devien suposar que directament estava escrita per sopranos i altos.

Sentim l’elaborat duetto “Laudamus te”.

El cas és que alguns experts asseguren que les adolescents poden desenvolupar veus excepcionalment greus i, al ser el to venecià més alt que a la resta d’Europa, es podria haver abordat tal i com es va escriure.

Sentim la primera secció del “Domine Deus”amb el suggerent acompanyament de violí i la veu d’Anna Simboli.

Altres alternatives més possibilistes creuen que les veus “masculines” es cantaven en l’octava superior per dones, de manera que en alguns moments la part més harmònica del tenor sona per sobre de la de la soprano, amb el perill per l’harmonia que això suposa.

El fet és que una immensa majoria de les gravacions existents, incloent-hi les historicistes, opten per la solució fàcil de fer servir veus masculines al cor. Que jo sàpiga només la versió del Andrew Parrott pel segell Virgin Veritas va optar per l’última alternativa amb resultats força interessants.

Sentim per últim a la Mingardo en l’animat  “Qui sedes”

 

Com a regal us deixo una versió electritzant per la vertiginosa força i energia que destil·la la direcció del Rinaldo Alessandrini, un dels màxims experts en el compositor venecià de l’actualitat, amb el Concerto Italiano (deslumbrant) i la Sara Mingardo en les parts d’alto. El disc té l’al·licient de comptar amb l’altre Gloria de Vivaldi (per a alto solista) i amb l’”Ostro pictam armata spina”, que és una introducció al Gloria.

Antonio Vivaldi –Gloria, RV 589 (Part 01, Part 02, Part 03. Password: muzik)

1. Ostro picta, armata spina, RV 642 • “Ostro picta, armata spina” – Allegro (Monica Piccinini)

2. Ostro picta, armata spina, RV 642 • “Sic transit vana et brevis gloria mundi” – recitativo (Monica Piccinini)

3. Ostro picta, armata spina, RV 642 • “Unguis favete” – Allegro (Monica Piccinini)

4. Gloria, RV 589 • “Gloria in excelsis Deo” – Allegro

5. Gloria, RV 589 • “Et in terra pax hominibus” – Andante

6. Gloria, RV 589 • “Laudamus te” – Allegro (Anna Simboli, Alena Dantcheva)

7. Gloria, RV 589 • “Gratias agimus tibi – Propter magnam gloriam tuam” – Adagio – Allegro

8. Gloria, RV 589 • “Domine Deus Rex coelestis” – Largo (Anna Simboli, Nicholas Robinson)

9. Gloria, RV 589 • “Domine Fili Unigenite” – Allegro

10. Gloria, RV 589 • “Domine Deus Agnus Dei” – Adagio (Sara Mingardo)

11. Gloria, RV 589 • “Qui tollis peccata mundi” – Adagio

12. Gloria, RV 589 • “Qui sedes ad dexteram Patris” – Allegro (Sara Mingardo)

13. Gloria, RV 589 • “Quoniam tu solus sanctus” – [Allegro]

14. Gloria, RV 589 • “Cum sancto spiritu” – [Allegro]

15. Gloria, RV 588 • “Jubilate o ameni Chori” – Allegro (Sara Mingardo)

16. Gloria, RV 588 • “In tan solemni pompa” – recitativo (Sara Mingardo

17. Gloria, RV 588 • “Sonoro modulamine” – Allegro (Sara Mingardo)

18. Gloria, RV 588 • “Et in terra pax hominibus” – Largo

19. Gloria, RV 588 • “Laudamus te” – Allegro (Monica Piccinini, Lia Serafni)

20. Gloria, RV 588 • “Gratias agimus tibi” – Adagio

21. Gloria, RV 588 • “Domine Deus Rex c?lestis” – Largo (Luca Dordolo)

22. Gloria, RV 588 • “Domine Fili unigenite”

23. Gloria, RV 588 • “Domine Deus Agnus Dei” – Allegro (Alena Dantcheva, Guido Campana)

24. Gloria, RV 588 • “Qui tollis peccata mundi” – Adagio

25. Gloria, RV 588 • “Qui sedes ad dexteram Patris” – Largo (Sara Mingardo)

26. Gloria, RV 588 • “Quoniam tu solus sanctus” – Allegro (Lia Serafni)

27. Gloria, RV 588 • “Cum sancto spiritu” – Adagio – [Allegro]

Sara Mingardo, contralto

Concerto Italiano-Rinaldo Alessandrini

Patricia Petibon: Rosso

25 Novembre 2010

El pas de Patricia Petibon pel Liceu amb la Lulu s’ha saldat amb un considerable triomf personal, i sorprenentment amb un paper complexíssim vocal i dramàticament, i molt allunyat del repertori més natural per a la soprano, que durant els molts anys de carrera que porta a sobra, tot i ser encara molt jove, s’ha centrat per l’òpera barroca, amb especial atenció a la francesa (Lully, Charpentier, Rameau, Landi, Couperin,…).

Tota aquesta activitat l’ha combinat sempre amb una imatge d’enfant terrible una mica estrafolària, de vegades naïf, però sempre amb un enfocament musical més que admirable, potser de vegades discutible, però mai rutinari o vulgar.

En aquest disc, que va sortir a començaments d’any,  la Petibon es troba en un repertori que coneix i que li va molt bé a la seva veu de soprano lleugera.

Es curiós que siguin les pàgines més famoses on la Petibon està més implicada, per bé o malament. Evidentment, el que sigui un purista de l’estil que s’abstengui d’escoltar-lo, però el que vulgui sentir a una artista amb personalitat i amb coses a dir no s’ho pot perdre.

Així, en la peça de Stradella “Queste lagrime e sospiri” està fascinant, i en el “Ah mio cor” de la Alcina ens presenta un lament torturat i esgarrapador. Sentim-la en aquesta última.

En peces menys planyívoles, com “Quando Voglio” del Giulio Cesare de Sartorio, el cant es mostra seductor, i en “Se il mio dolor t’offende” aconsegueix uns efectes sonors molts suggerents. Sentim la primera.

Cal dir que en algunes per contra que un esperava més del seu “Lascia ch’io piangia”, ben cantant i interpretat però sense trencar-se el cap variació en el da capo, o alguns desajustos en les coloratures del “Tornami a vagheggiar”, massa nerviós.

A nivell vocal, la veu encara conserva aquella llum, aquell metall, si bé s’ha enfosquit lleugerament, típic d’una soprano “jilguero” amb un vibrato pràcticament inexistent i ben controlat, però la francesa és capaç de endolcir-lo i donar-li calidesa sempre que la música o el text ho requereix.

L’acompanyament té la garantia del virtuosisme i la musicalitat de la Venice Baroque Orchestra.

Patricia Petibon-Rosso (CD)

01. Antonio Sartorio – Giulio Cesare in Egitto – Quando Voglio (Cleopatra)

02. Alessandro Stradella – San Giovanni Battista – Queste Lagrime E Sospiri (Salome)

03. George Frideric Handel – Alcina HWV 34 – Tornami A Vagheggiar (Morgana)

04. George Frideric Handel – Rinaldo HWV 7 – Lascia Ch’io Pianga (AlAlmirena)

05. George Frideric Handel – Ariodante HWV 33 – Volate, Amori (Ginevra)

06. George Frideric Handel – Giulio Cesare In Egitto HWV 17 – Piangero La Sorte Mia (Cleopatra)

07. Alessandro Scarlatti – Griselda – Se Il Mio Dolor T’Offende (Griselda)

08. George Frideric Handel – Alcina – Ah! Mio Cor, Schernito Sei! (Alcina)

09. George Frideric Handel – Ariodante – Neghittosi, Or Voi Che Fate (Dalinda)

10. Nicola Porpora – Lucio Papirio – Morte Amara (Quinto Fabio)

11. Antonio Vivaldi – L’Olimpiade – Siam Navi All’onde Algenti (Aminta)

12. Antonio Sartorio – L’Orfeo – Orfeo, Tu Dormi (Euridice)

13. Bendetto Marcello – Arianna – Come Mai Puoi Vedermi Piangere¿ (Arianna)

14. Alessandro Scarlatti – Il Sedecia, Re Di Gerusalemme – Caldo Sangue (Ismaele)

Venice Baroque Orchestra-Andrea Marcon

 

Vivaldi vist per Kazuhito Yamashita

3 Setembre 2010

Ja fa temps vaig penjar un vídeo al facebook del guitarrista Jorge Caballero interpretant la transposició per a guitarra signada per l’hiperactiu i discutit guitarrista japonès  Kazuhito Yamashita de la 9ª simfonia de Dvorak. Realment, sona francament bé i resulta un exercici de virtuosisme tremendament espectacular. (Us adjunto vídeos del 3er i 4art moviment).


I és que Yamashita és tot un virtuós de la guitarra clàssica al que el repertori se li queda curt i, per això, es dedica a crear-se noves peces a partir de les grans obres del repertori clàssic on poder lluir la seva portentosa tècnica. Les seves interpretacions i transcripcions, però, han sigut sempre molt polèmiques dins del món de la guitarra clàssica, on s’acusa a Yamashita d’intèrpret mecànic i poc musical, només interessat en l’exhibicionisme tècnic, cosa que ha fet que es prodigui poc en els escenaris fora del seu Japó natal, on és idolatrat.

Així són molt conegudes (per bé i malament) les seves interpretacions a la guitarra del “Quadres per una exposició” de Mussorgsky, “Sherezade” de Rimsky-Korsakov, “L’ocell de foc” de Stravinsky, la 9ª de Dvorak o “Les 4 estacions” de Vivaldi o el concert per violí de Beethoven.

Jo he sentit les transcripcions de Mussorgsky i Dvorak i, en general, la sensació és que hi ha moments molt ben aconseguits malgrat les limitacions del propi instrument en comparació amb el piano o l’orquestra, malgrat que també hi ha moments amb so bastant pobre o mal resolts. Pel que fa a les transcripcions per a duo (Beethoven, Rimsky o Vivaldi), aquestes sonen més autèntiques, ja que la segona guitarra millora la varietat en les veus i una major definició harmònica.

Ara us deixo uns vídeos on el propi Yamashita interpreta l’inici i el final dels Quadres per a una exposició de Modest Mussorgsky, amb el seu propi arrenjament per guitarra.

Per altra part, la interpretació de les peces sempre resulten excessivament ràpides, que fan pensar en una tendència exagerada de Yamashita cap a l’exhibicionisme, si bé al mateix temps es capaç d’extreure de l’instrument una varietat dinàmica sorprenent (del pianíssim al fortíssim), sempre que ens refiem de que no hi ha hagut cuina en la mescla de les gravacions.

De totes les interpretacions comentades la que més m’ha satisfet és la de “Les quatre estacions” de Vivaldi.  En elles el guitarrista es mostra bastant més contingut (potser per les pròpies característiques de l’obra), amb tempos normals pels criteris actuals, sense abusar en les dinàmiques i amb moments molt aconseguits, sobretot en els quatre moviments lents on aconsegueix un so molt nítid i suggerent. Evidentment queda per sota de qualsevol bona versió original (no resisteix comparació), però crec que la idea de l’autor-intèrpret no és la de voler imitar el so del violí, sinó la d’ampliar i explotar les possibilitats de la guitarra clàssica, per altra part sempre considerades escasses (volum, qualitat tímbrica, dinàmiques,…), i certament que en aquest aspecte assoleix un rotund èxit.

Per acabar els 1er i 3er moviment de l’estiu amb Yamashita i Coryell (eminent guitarrista de jazz).

Antonio Vivaldi-Les Quatre Estacions (CD)

Arr. per guitarra: K. Yamashita, L.Coryell, M.Ohshima i K. Watanabe

Les quatre estacions, Op. 8 Nos.1-4

Kazuhito Yamashita i Larry Coryell, guitarres

Kozena canta Vivaldi

13 Juliol 2009

15_vivaldi_

La Kozena graba recitales como churros para el sello amarillo. Esta joven (36 años) mezzo-soprano? checa, pareja del gran director Simon Rattle, es una de las cantantes más mimadas por el disco de los últimos años, y se le considera especialista en el repertorio barroco (mucho Bach) y clásico (Mozart y Gluck). Se dedica casi en exclusiva a los recitales, siendo casi nula su actividad en los escenarios de ópera.

La Kozena canta como los ángeles con una voz muy cristalina y muy bien emitida, la voz no es grande dando la sensación de que el volumen es bastante escaso (incluso en grabación en estudio, lo que puede explicar su renuncia a los teatros). El timbre es bastante sopranil y la técnica es correcta tanto en las agilidades como en el control de la respiración.

Los méritos de la soprano (perdón, mezzo) residen en el exquisito gusto en la línea y la pureza del sonido, que resultan siempre en versiones casi de orfebrería, con gran atractivo para el oyente.

El disco que tratamos es el último recital que ha publicado la cantante y en él hace una selección de piezas de oratorios y óperas del maestro Antonio Vivaldi. Como es costumbre en la actualidad, el disco es la base para la próxima gira de recitales de la cantante, y llegará el Liceu en octubre de este año.

A mi el disco no me ha entusiasmado, si bien todo está muy bien cantado y grabado, lo he encontrado monótono y falto de empuje. Las interpretaciones de las diferentes arias son todas muy lánguidas, poco variadas en lo expresivo, con lo que en la cuarta aria no sabes si todavía está cantando la tercera. Ni siquiera remonta en piezas más enérgicas como la complicadísima Nel profundo, donde defiende las agilidades pero hay poco riesgo en el da capo (lejísimos de versiones como las de la Horne o la Podless, que son de auténtico vértigo).

Le acompañan, como en su anterior recital de Haendel, la Venice Baroque Orchestra dirigida por Andrea Marcon, con un buen sonido barroco pero bastante anestesiados (quizás contagiados por la languidez de la soprano).

En fin, n-ésimo recital de la Kozena, menos acertado de lo que es normal en ella. 

MAGDALENA KOZENA – VIVALDI (Partes 1, 2, 3 y 4)

1. Sonno se pur sei sonno de Tito Manlio, RV738

2. Armatae face et anguibus de Juditha triumphans devicta Holofernes barbarie, RV644

3. Solo quella guancia bella de La verita` in cimento, RV739

4. Gelido in ogni vena de Farnace, RV711

5. Tornar voglio al primo ardore de Arsilda, regina di Ponto, RV700

6. Misero spirto mio de Ottone in villa, RV729

7. Nel profondo de Orlando Furioso

8. Forse, o caro, in questi accenti de Farnace

9. Cara sorte di chi nata de La verita’ in cimento

10. Ho il cor già lacero de Griselda, RV718

11. Non mi lusinga vana speranza de L’incoronazione di Dario

12. Lo stridor, l’orror d’ Averno de Orlando finto pazzo, RV727

13. L’Orlando Finto Pazzo : Qual favellar?…Anderò, volerò, griderò

14. Mentre dormi amor fomenti de L’Olimpiade

Venice Baroque Orchestra – Andrea Marcon

Philippe Jaroussky – Vivaldi Heroes (2006)

5 Abril 2009

jourroskyheroes

He de dir, de sortida, que no és la vocalitat de contratenor la que més m’apassioni del món (ni nolt menys). Si ja de per si la veu aguda masculina, la de tenor, ja no és gaire natural a partir del Sol3, imagineu-vos un home fent notes tant agudes com un Do5.

 

El cas és que jo sempre prefereixo una bona mezzo o una contralt pels papers que en el barroc cantaven els mítics castrati (homes als quals se’ls emasculava a l’inici de l’adolescència per a que la veu no se’ls fes greu durant el desenvolupament hormonal de la pubertat). Trobo el cant menys artificiós i menys forçat amb aquestes dones (com la Horne de la que ja vaig deixar una bona mostra d’aquest repertori en un post anterior), que en els contratenors.

 

Hi ha pocs contratenors que em fan oblidar això: el David Daniels, l’Andras Scholl i el Philippe Jaroussky són tres d’ells.

 

Mentre que el Daniels i el Scholl són contratenors acontraltats, el Jaroussky és un contratenor més agut (soprano-mezzo), amb el que encara veure’l cantar es fa una experiència més “sobrenatural” (imagineu-vos com deuria ser veure un castrat).

 

Té el Jaroussky un a facilitat increïble (això equival a una tècnica excepcional) per a afalsatar la veu. El resultat és que la veu li surt fluidíssima, sense aparent esforç i per això pot deleitar-nos amb un cant sublim, tant per la musicalitat extraordinària, com per la puresa de l’emissió

 

El podeu veure en aquest video on es recull la primera ària del disc.

 

Se in ogni guardo

Aria d’Argillano en l’òpera Orlando finto pazzo.

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

El disc presenta un recull d’àries del prete rosso on Jaroussky es llueix de valent, des de les més animades com l’anterior Se in ogni guardo, fins a les més elegiaques com les sublimement cantades Vedro con mio diletto o Bel Riposo del Giustino.

 

Vedro con mio diletto

Aria de l’òpera Giustino

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

Bel riposo

Aria de l’òpera Giustino

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

Acompanyen a Jaroussky, com en moltes altres de les seves gravacions el fantàstic Ensemble Matheus (amb instruments originals) sota l’experta direcció de Jean-Christophe Spinosi.

 

Aquí us deixo el disc sencer, totalment disfrutable d’inici a final.

 

“Vivaldi Heroes”

Philippe Jaroussky (Contratenor)

2006

 

Ensemble Matheus

Director: Jean-Cristophe Spinosi

 

1. [Orlando finto pazzo] Se in ogni guardo

2. [Giustino] Vedro con mio diletto

3. [Ottone in Villa] Frema pur, si lagni Roma

4. [L’Olimpiade] Mentre dormi amor fomenti

5. [Tito Manlio] Vanne perdida va

6. [Tito Manlio] Frà le procelle

7. [Andromeda liberata] Sovente il sole

8. [Demofoonte] Sperai vicino il lido

9. [Giusto] Deh perché

10. [Giusto] Bel riposo de’mortali

11. [Il Tigrane] Fara la mia spada

12. [Tieteberga] Sento in seno ch’in pioggia di lag

13. [Orlando furioso] Cara sposa

14. [Farnace] Perdona o figlio amato

15. [Orlando finto pazzo] Alla rosa ruggiadosa

Recital Marilyn Horne

27 febrer 2009

horne-cover

Quin disc! Quina contralt! Això es cantar. La Horne ho té tot per deixar en aquest disc-recital una soberana lliçó de com s’ha de cantar òpera barroca.

 

El disc recull 12 aries de Haendel i Vivaldi que actualment són de les més trillades en aquest tipus de repertori, però que cap al 1978 i 1983 que data la gravació la majoria d’elles eren rareses, mentre que ara omplen els recitals de les noves mezzos que reinen en aquest repertori.

 

De Haendel troben exemples de Rinaldo (“Or la Tromba” o “Venti,Turbini” de vertiginosa agilitat), Serse (“Ombra mai fu” amb delicada i increïble demostració de cant lligat), Arsace, Poppea, Almirena (“Lascia ch’io pianga mia cruda sorte” de manual) i Orlando; mentre que de Vivaldi trobem tres aries d’Orlando (“Nel profondo” que per mi és la joia del disc i el resum de tot el que aquesta virtuosa pot donar amb el seu cant i que serveix de far a totes les noves lleves de mezzos, contralts i contratenors que vulguin destacar en aquest repertori).

 

L’acompanyen uns I Solisti Veneti sense instruments originals i molt vigorosos (no tenen por de tapar la veuarra d’aquest portent de dona, defecte que si que tenen molts-moltes de les especialistes actuals amb veus àgils però petites) dirigits per Claudio Scimone.

 

De vegades els pioners són els millors, i aquest és un d’aquests casos.

 

Un bon disc per carregar les piles.

 

Com sempre, us deixo un regal al primer comentari.