Archive for the 'Wagner' Category

La primera valquíria de la Stemme

27 Octubre 2011

Aquesta Valquíria de la temporada 2009-2010 del War Memorial de San Francisco és realment bona, però si per alguna cosa destaca era perquè suposava el debut de la soprano sueca Nina Stemme en el paper de Brunilda (la Siglinda ja l’ha fet).

Cada vegada estic més convençut que Bayreuth s’aguanta per l’aureola mítica que l’envolta perquè senyors, amb tota sinceritat, el nivell artístic d’aquesta funció (vocalment) és infinitament superior que qualsevol dels repartiments del Festival des de que cap allà l’any 2000 la Meier i el Domingo interpretessin la parella de germans velsungs.

Eva-Maria Westbroek és una Sieglinge ideal, amb una veu de soprano densa, carnosa. A més sap donar al seu cant el tremp necessari quan toca o replegar-ho amb subtileses perfectament executades. Al primer acte es nota a la seva veu el creixent calor a mesura que va intimant amb Siegmund, i en el tercer acte aconsegueix un clima fantàstic quan s’acomiada de la Valquíria.

Sentim-la en la segona escena del tercer acte quan Brunilda l’envia al bosc on es troba el drac (Fafner) a parir el seu fill Siegfried i on Siglinda té aquelles magnífiques frases O hehrstes Wunder! Herrlichste Maid!

El Siegmund de Christopher Ventris és vocalment una mica tou (comparat amb l’empenta de les dues dones protagonistes). El seu cant sempre és acurat i es permet despatxar frases amb calidesa en el meravellós final del primer acte. La veu està molt treballada i de vegades el timbre es ressent d’un cert desgast (vibrato), però en general no fa patir i fa una prestació amb un nivell més que solvent.

Sentim a Ventris al seu monòleg de Siegmund del primer acte, on reclama l’espasa que un dia va prometre’l el seu pare (Wälse-Wotan), Schwert verhieß mir der Vater

Ara tot el final del primer acte des de Keiner ging…doch einer kam:siehe, der Lenz lacht in den Saal! Winterstürme … amb la Siglinde carnosa de la Westbroek i una de les musiques més voluptuoses i inspirades de la història.

El Wotan de Mark Delevan és una mica irregular. En la seva entrada està molt fred i la veu sona molt fibrosa, inclús forçada, i en moltes ocasions descol·locada. La seva veu té un color adequat al personatge (baix-bariton), cosa que és molt d’agrair. A mesura que va passant el segon acte, on té moltíssima teca, la veu es va escalfant i millora per moments, arribant al final del segon acte amb un bon rendiment. Però al tercer acte la veu comença una altra vegada a descol·locar-se i a sonar tensa (segurament fruit de l’esgotament) per acabar certament molt apurat, quasi afònic. Independentment d’això, s’ha de destacar que a més de cantar el personatge (cosa ja meritòria) es capaç d’interpretar-lo. Podem estar més o menys d’acord en les seves opcions dramàtiques, però el seu Wotan és ric en matisos e inflexions.

Us deixo el comiat de Wotan des de la frase de la Brunilda Dies eine mußt du gewähren! que continua amb Wotan i el seu sentit Leb wohl, du kühnes, herrliches Kind, fins l’abraça entre pare i filla (moment antològic que sempre em posa la carn de gallina).

La gran figura de la nit és la Nina Stemme.La seva Brünnhilde, tot i debutar en rol,  és espectacular. Com totes les grans, només pateix amb els tremebunds Hojotohos de la seva entrada, però la sueca despatxa la part de la valquíria amb una autoritat vocal i interpretativa a l’alçada de les més grans. Feia temps que no sentia una actuació tan rodona. En el “War es so schmählich” (quan es veu incapaç d’aplacar al seu pare) està intensa i m’he quedat completament aclaparat. M’agradaria poder veure-la en directe fent aquest paper.

Sentim l’inici del l’acte segon, amb les entrades de Wotan i Brunilda.

Ara us deixo el War es so schmählich, de la tercera escena del tercer acte. Sublim!

Per últim, destaquem el Hundig de Raymond Aceto, que desplega una veu convincent de baix i una interpretació monolítica, i la Fricka un tant desagradable (que fins a cert punt ja va bé) de la Janina Baechle.

La direcció de Donald Runnicles intenta evitar grandiloqüències, sense renunciar al poderio orquestral, buscant més la precisió i el detallisme. Amb aquesta visió de vegades la lectura queda una mica orfe d’aquell punt de transcendència i heroïcitat que tots busquem en l’obra, apropant-se a un punt neutre una mica com mecànic en una obra que necessita una emotivitat més explícita, ja Die Walküre és potser, amb el Tristan und Isolde, l’òpera amb més càrrega emocional (des dels budells) de Richard Wagner. Al seu favor té que aconsegueix un so orquestral molt ric i brillant, amb l’orquestra responent a molt bon nivell

Bon profit.

Richard Wagner – Die Walküre – (Acte I, Acte II, Acte III)

Siegmund – Christopher Ventris

Hunding – Raymond Aceto

Wotan – Mark Delavan

Sieglinde – Eva-Maria Westbroek

Brünnhilde – Nina Stemme

Fricka – Janina Baechle

Gerhilde – Wendy Bryn Harmer

Ortlinde – Molly Fillmore

Waltraute – Daveda Karanas

Schwertleite – Suzanne Hendrix

Helmwige – Tamara Wapinsky

Siegrune – Maya Lahyani

Grimgerde – Pamela Dillard

Roßweiße – Priti Gandhi

San Francisco Opera Orchestra-Donald Runnicles

Juny de 2010. San Francisco, War Memorial Opera House

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 1

10 Agost 2010

“Ballant sobre el volcà” és el primer d’una sèrie de capítols que, sota la guia de Simon Rattle, ens intenta introduir en la música clàssica del segle XX.

El director britànic, un autèntic coneixedor i defensor d’aquest repertori, ens condueix a través dels diferents moments històrics i moviments musicals que van fer evolucionar la música des de la placidesa del post-romanticisme fins a l’atonalitat i el dodecafonisme.

Com a tòpic absolut de la història de la música, tot comença amb l’acord inicial del preludi del Tristan und Isolde, i a partir d’aquí, mitjançant exemples al piano, narració i fragments de peces interpretades per la City of Birmingham Symphony Orchestra, es van desenvolupant de manera clara i entenedora els diferents conceptes.

Escoltem el preludi i el Libestod del Tristan und Isolde amb l’Orquestra West-Eastern Divan dirigida per Daniel Barenboim, als PROMS del 2009

La sèrie consta de set capítols, que anirem desgranant poc a poc, i que he trobat al molt recomanable blog de Jmrecillas.

Per als neofits és una sèrie ideal per introduir-se en el món d’aquesta música que en moltes ocasions no és fàcil de pair a primera oïda. Per als més experts els i semblarà poc.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítulo 1: ‘Dancing on a Volcano’ (‘Bailando sobre un volcán’) (VIDEO)

1. Obertura de la ópera ‘Tristan und Isolde’ (‘Tristán e Isolda’) de Richard Wagner

2. ‘Verklärte Nacht’ (‘Noche transfigurada’), de Arnold Schoenberg, basada en un poema narrativo de su contemporáneo Richard Dehmel

3. ‘Sinfonía 7 en Mi menor’ de Gustav Mahler

4. Ópera ‘Elektra’ de Richard Strauss(*)

5. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 16’ de Arnold Schoenberg

6. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 10’ de Anton Webern

7. Concierto para violín y orquesta’ de Alban Berg (**)

(*) Felicity Palmer

(**) Gidom Kremer

The City of Birmingham Symphony Orchestra – Simon Rattle.

Un Tannhäuser estrany

23 Mai 2010

Hi ha gravacions que no s’acaba d’entendre perquè no han destacat o han quedat més o menys oblidades en els arxius de les cases discogràfiques. La reedició d’aquestes gravacions sempre obeeix a edicions de preu baix o mig, on les discogràfiques tiren de catàleg més o menys oblidat per a aconseguir beneficis amb una mínima inversió.

Aquest Tannhäuser, almenys sobre el paper, hauria de ser una fita destacada en la discografia del títol (que no es gaire extensa ni brillant, almenys en estudi) només per la constel·lació d’estrelles que hi participen, però no.

La part del noble Tannhäuser és una autèntica putada pel tenor. La tessitura és quasi impossible i esgotadora, a més d’haver de lluitar contra una orquestra potent i sense concessions. En les dues referències discogràfiques modernes (Solti i Sinopoli) els tenors escollits o mai l’han interpretat en directe (Domingo amb Sinopoli), o no l’han tingut com a part bàsica del seu repertori (Kollo amb Solti), per tant les seves intervencions queden sota l’absoluta sospita del refregit a la taula de muntatge. Dels Tannhäusers històrics jo hem quedo amb dos: els de Lauritz Melchior que fa justícia a tota la partitura, i el més modern de Hans Hopf (per valentia i esforç). Menció a part té el Richard Cassilly, que ha sigut l’únic que va tenir valor per a tenir-lo en repertori de manera regular durant finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

Per fer boca us deixo la famosa marxa d’entrada dels convidats del segon acte, en una interpretació de la Filharmònica de Munich dirigida pel Christian Thielemann

Tot i que la gravació és del 1968-69 i que encara Windgassen era capaç de fer prestacions molt meritòries en papers tant massacrats com el Siegfried o el Tristany, el tenor ja no és un Tannhäuser solvent (penseu que ja s’apropava als 60 anys). La veu sona molt nasal, forçada i envellida en tot el passatge i el registre agut, que és on principalment es troba la vocalitat del personatge, així que durant tota la gravació la sensació és bastant desfavorable. Inclús en les frases més centrals es nota certa descol·locació de la veu, potser forçada per la pròpia necessitat de mantenir el recolzament del so cara a les ascensions cap a l’agut (que són constants). Una autèntica llàstima.

La Nilsson es fica en els dos papers femenins i té millors resultats amb la Venus, més dramàtica i vehement, que amb l’Elisabeth on, per al meu gust, li manca aquella qualitat angelical i/o virginal en la veu (al igual que l’Elsa del Lohengrin, jo prefereixo que l’interpretin sopranos líriques de timbres més purs i veus més flexibles i angelicals). Això no vol dir que canti malament, sinó que la seva veu poderosa i metàl·lica no es adient per al paper.

Ara veiem a la Nilsson cantant “Dich Teure Halle”, en un emissió televisiva de l’any 1964.

Al Wolfram ens trobem al fenomen vocal de Dietrich Fischer-Dieskau. La seva veu híbrida, no de baríton pur, no és la més adequada al paper (on un baríton amb veu de tal amb només cantar correctament pot aconseguir un èxit important, donats els bombons que Wagner va regalar al personatge a la partitura). A manca de puresa tímbrica Fischer-Dieskau tira de recursos expressius i matisos en l’emissió. A mi personalment en convenç per la seva intel·ligència musical, però a més d’un pot semblar-li un cant truculent i massa edulcorat. Són gustos.

Escoltem al senyor Fischer-Dieskau en la seva gran escena del tercer acte “Wie Todes Ahnung”

L’Hermann de Theo Adam és tant sòlid com rocós és el seu cant. La veu no és una meravella, molt fibrosa, però el resultat aconseguit queda dintre d’una solvència sense màcula.

La resta de “cantors” queden dintre de l’estrictament correcte pels estàndards d’aquella època.

L’Otto Gerdes (famós com a enginyer de so en les gravacions de les principals cases discogràfiques) aconsegueix un bon rendiment de les masses de la Deutschen Oper, amb una lectura conservadora de la partitura (sense el ballet). La presa de so és bona, i ben equilibrada.

Richard Wagner-Tannhäuser (CD01, CD02, CD03)

ELISABETH Birgit Nilsson

VENUS Birgit Nilsson

HERMANN Theo Adam

TANNHÂUSER Wolfgang Windgassen

WOLFRAM VON ESCHENBACH Dietrich Fischer-Dieskau

WALTHER VON DER VOGELWEIDE Horst R. Laubenthal

BITEROLF Klaus Hirte

HEINRICH DER SCHREIBER Friedrich Lenz

REINMAN VON ZWEWTER Hans Sotin

EIN JUNGER HIRTE Caterina Alda

VIER EDELKNABEN Gertrud Iseler / Adelheide Tettenborn /

Helga Profè / Hannelore Wonneberger

Chor and Orchester der Deutschen Oper Berlin-Otto Gerdes

Otro Anillo: Rudolf Kempe en el Covent Garden (1957)

4 Març 2010

Toca “dobledosis” de Anillo.

Este es el último Ring que he escuchado entero de “cabo a rabo”, hace ya unos meses aprovechando una baja (porque las 14 horitas largas de música necesitan tiempo y condiciones adecuadas para escucharlas con detenimiento, o sea, sin niños por en medio).

Este Anillo del Nibelungo tenía dos atractivos fundamentales para atraer mi atención: el primero la dirección del gran Rudolf Kempe, el segundo contar con la pareja de oro Hotter-Nilsson.

Ya había escuchado el primer Der Ring des Nibelungen de Kempe en Bayreuth (1960), que representaba retomar el ciclo después de que Knappertsbusch hubiera firmado tres lecturas memorables consecutivas (56, 57 y 58) y haber creado leyenda con su hiperortodoxa y transcendental lectura de la más ambiciosa composición operística de la historia de la música. Además, Kna contó con una generación de cantantes especialistas en Wagner de una calidad que no se ha vuelto a repetir en estos cincuenta años.

Ni siquiera Kempe, cuando debutó en Bayreuth contó ya con el mismo nivel de cantantes de la década anterior. Hotter dejó de hacer el Wotan, substituído por los menos geniales Uhde y Hines, la Varnay dejó paso a la Nilsson (este sí que es un recambio de categoría), Windgassen a Hopf, etc.  La mayoría cantantes de buen nivel, pero pocos excepcionales.

En el Covent Garden, sin embargo, Kempe cuenta con Hotter, Nilsson, Windgassen, von Milinkovic,… es decir, gran parte de la flor y nata de las voces wagnerianas de las que disponía el gran Kna para recrear sus extraordinarias lecturas.

Rudolf Kempre nació en Dresde, el año 1910, y ya alos 14 años ingresó en la Escuela Estatal de Ópera de la misma ciudad. Su vida profesional estuvo siempre ligada al teatro musical: con 19 años tocaba el oboe en la orquesta de la Ópera de Dortmund y en la Liepzig Gewandhaus. También tocaba el piano como solista y en música de cámara. En 1933, fue contratado por la Ópera de Liepzig como maestro repetidor, y poco después como director.

Durante la segunda guerra mundial Kempe tuvo que alistarse al ejército, pero no entro en el servicio activo, sino que estuvo implicado en las actividades musicales, actuando para las tropas y tomando la dirección principal de la Ópera de Chemnitz.

Después de la guerra y del proceso de desnazificación la carrera de Kempe empezó a coger impulso. De 1949 a 1952 empezó a dirigir en la Ópera de Dresde y a la muy prestigiosa Staatskapelle, haciendo sus primeras grabaciones operísticas, entre ellas Der Rosenkavalier, de Richard Strauss (auténtico compositor fetiche de Kempe) o Die Meistersinger. En 1951 debutó en la Ópera Estatal de Viena con tres títulos Die Zauberflöte, Simon Boccanegra,  y Capriccio. Entre 1952 y 1954 fue invitado a substituir a Georg Solti como director jefe de la Ópera Estatal de Baviera, consiguiendo el permiso de las autoridades de la Alemania del Este para ello, mientras seguía vinculado a la compañía de Dresde.

Fue en 1953 cuando Kempe debutó en el Covent Garden con la compañía muniquesa, y automáticamente se le ofreció el cargo de Director Musical de la compañía de Londres. Kempe rechazó la oferta alegando que quería finalizar su compromiso con Munich, y a pesar de eso, fue invitado de manera recurrente por el teatro londinense donde era aclamado por el público, Así, entre otras obras dirigió Salome, Elektra, Der Rosenkavalier (Kempe y Böhm quizás sean los más grandes directores Straussianos), Der Ring des Nibelungen, además de obras del repertorio italiano como Un Ballo in Maschera, Madama Butterfly,…

Kempe era un director operístico con predilección por el repertorio de Strauss y Wagner, pero también era un todoterreno, ya que en Munich era constantemente invitado para dirigir la mayoría del repertorio italiano que se representaba en el teatro.

Pero centrémonos en el Wagner de Rudolf Kempe, y más concretamente en su Anillo. Poco nos equivocamos si decimos que Kempe fue el mejor director wagneriano de su generación, por encima de los discográficamente ensalzados y mimados Georg Solti y Herbert von Karajan, ambos de su misma generación.

Al igual que sus dos colegas, el Wagner de Kempe tiene un impulso y una nueva sensibilidad dramática, más intensa, más viva que la ortodoxa de un Knappertsbusch, pero menos ardiente que la del inclasificable Furtwäntgler. Pero no cae como a veces hace Karajan en ese hedonismo autocontemplativo y ultralírico de su Anillo con DG, ni tiene esa tendencia a la grandilocuencia y exuberancia sonora del húngaro.

Kempe tiene una visión equilibrada y fluída del drama, casi naturalista. Orquestalmente es excepcional su visión de los pasajes más descriptivos (en el Siegfried y el Götterdämmerung sobretodo, y en el primer acto de Die Walküre). Se esfuerza en subrayar las frases de los cantantes (monumental con Hotter en el largo monólogo del segundo acto de Die Walküre, mejor que en ninguna otra lectura del bajo que antes haya oído), dejándoles respirar pero sin renunciar al volumen ni a la intensidad que demanda la partitura.

De la Nilsson sólo comentar que es uno de sus primeros anillos completos en el papel de Brunnhilde. Está fresca y despliega una voz y un canto todopoderosos. Hacía poco que había debutado en Bayreuth (Elsa del Lohengrin en 1954), pero las Brunnhildas estaban reservadas a su compatriota y coetania, y también excelente soprano dramática, Astrid Varnay.

Entre los tenores el Siegfried oficial de finales de los 50, el excelente Wolfgang Windgassen, ya consolidado como auténtico heldentenor (hay que recordar que en los primeros 50 fue criticado por considerársele un cantante blando, en comparación con los Melchior, Lorenz, Treptow o Aldenhoff). Windgassen quizás no tenga la trompetería y un timbre tan dorado como los anteriores, pero era muy buen cantante y un gran creador de personajes. Como Siegmund el chileno Ramon Vinay, todo un especialista en el rol, con un canto muy vehemente, si bien su voz era más bien fibrosa y nada brillante, pero era un gran actor y dominaba en papel como pocos.

De Hans Hotter poco que comentar, sólo que quizás sea aquí con Kempe donde yo lo he escuchado menos encorsetado (dentro siempre de la excelencia), más suelto, sobretodo en Die Walküre donde consigue una lectura de Wotan irrepetible.

Como curiosidades nos encontramos la Woglinde de una a punto de estallar al estrellato Joan Sutherland, o la tercera Norna de Amy Shuard.

Lo dicho. A disfrutarlo.

Richard Wagner-DER RING DES NIBELUNGEN

Orchestra and Chorus of The Royal Opera House – Rudolf Kempe (1957)

DAS RHEINGOLD (Parte 01, Parte 02)

25-09-1957

WOTAN – HANS HOTTER

ALBERICH – OTAKAR KRAUS

FRICKA – GEORGINE VON MILINKOVIC

LOGE – ERICH WITTE

FAFNER – FRIEDRICH DALBERG

FASOLT – KURT BOHME

FREIA – ELISABETH LINDERMEIR

FROH – EDGAR EVANS

DONNER – ROBERT ALLMAN

MIME – PETER KLEIN

ERDA – MARIA VON ILOSVAY

WOGLINDE – JOAN SUTHERLAND

WELLGUNDE – UNA HALE

FLOSSHILDE – MARJORIE THOMAS

DIE WALKURE (Parte 01, Parte 02, Parte 03)

27-11-1957

SIEGMUND – RAMON VINAY

SIEGLINDE – SYLVIA FISHER

HUNDING – FRIEDERICH DALBERG

WOTAN – HANS HOTTER

BRUNNHILDE – BIRGIT NILSSON

FRICKA – GEORGINE VON MILINKOVIC

SCHWERTLEITE – JEAN WATSON

ORTLINDE – UNA HALE

ROSSWEISSE – MARJORIE THOMAS

WALTRAUTE – EDITH COATES

GRIMGERDE – BARBARA HOWITT

SIEGRUNE – NOREEN BERRY

HELMWIGE – JUNE GRANT

SIEGFRIED (Parte 01, Parte 02, Parte 03)

1-10-1957

SIEGFRIED – WOLFGANG WINDGASSEN

MIME – PETER KLEIN

DER WANDERER – HANS HOTTER

ALBERICH – OTAKAR KRAUS

FAFNER – FRIEDRICH DALBERG

ERDA – MARIA VON ILOSVAY

WALDVOGEL – JEANNETE SINCLAIR

BRUNNHILDE – BIRGIT NILSSON

GÖTTERDÄMMERUNG (Parte 01, Parte 02, Parte 03, Parte 04)

4-10-1957

SIEGFRIED – WOLFGANG WINDGASSEN

BRUNNHILDE – BIRGIT NILSSON

GUNTHER -HERMANN UHDE

HAGEN – KURT BOHME

GUTRUNE – ELISABETH LINDERMEIER

ALBERICH – OTAKAR KRAUS

WALTRAUTE – MARIA VON ILOSVAY

1a NORNA – MARIA VON ILOSVAY

2a NORNA – CONSTANCE SHACKLOCK

3a NORNA – AMY SHUARD

WOGLINDE – JOAN SUTHERLAND

WELLGUNDE – UNA HALE

FLOSSHILDE – MARJORIE THOMAS

1er aniversari. Dos regals per a tots vosaltres.

26 febrer 2010

El bloc acaba de fer un any….

122 entrades

27000 visites

Moltes gràcies a tots!!!!

PRIMER REGAL: L’últim anell de Knappertsbusch a Bayreuth (difícil de trobar a diferència dels del 56 o 57 i amb un so molt nítid)

SEGON REGAL: Bergonzi canta 31 àries per tenor de Verdi (una autèntica joia)

 

Richard Wagner – DER RING DES NIBELUNGEN

Bayreuth Festival Orchestra, Bayreuth Festival Chorus-Hans Knappertsbusch

Das Rheingold (Part 01, Part 02)

Wotan  Hans Hotter

Donner  Erik Saeden

Froh  Sándor Kónya

Loge  Fritz Uhl

Alberich  Frans Andersson

Mime  Gerhard Stolze

Fasolt  Theo Adam

Fafner  Josef Greindl

Fricka  Rita Gorr

Freia  Elisabeth Grümmer

Erda  Maria von Ilosvay

Woglinde  Dorothea Siebert

Wellgunde  Claudia Hellmann

Floßhilde  Ursula Boese

27/07/1958 

Die Walküre (Part 01, Part 02, Part 03)

Siegmund  Jon Vickers

Sieglinde  Leonie Rysanek

Wotan  Hans Hotter

Brünnhilde  Astrid Varnay

Hunding  Josef Greindl

Fricka  Rita Gorr

Gerhilde  Marlies Siemeling

Ortlinde  Hilde Scheppan

Waltraute  Elisabeth Schärtel

Schwertleite  Maria von Ilosvay

Helmwige  Lotte Rysanek

Siegrune  Grace Hoffman

Grimgerde  Rita Gorr

Roßweiße  Ursula Boese

08/07/1958

Siegfried (Part 01, Part 02, Part 03)

Siegfried  Wolfgang Windgassen

Mime  Gerhard Stolze

Brünnhilde  Astrid Varnay

Wanderer  Hans Hotter

Alberich  Frans Andersson

Fafner  Josef Greindl

Erda  Maria von Ilosvay

Waldvogel  Dorothea Siebert

30/07/1958

Götterdämmerung(Part 01, Part 02, Part 03, Part 04)

 Brünnhilde  Astrid Varnay

Siegfried  Wolfgang Windgassen

Hagen  Josef Greindl

Alberich  Frans Andersson

Gunther  Otto Wiener

Gutrune  Elisabeth Grümmer

Waltraute  Jean Madeira

Woglinde  Dorothea Siebert

Wellgunde  Claudia Hellmann

Floßhilde  Ursula Boese

1. Norne  Jean Madeira

2. Norne  Ursula Boese

3. Norne  Rita Gorr

01/08/1958

Volumen I (CD)

01. Oberto – Ciel Che Feci!

02. Un Giorno Di Regno – Pietoso Al Lungo Pianto

03. I Lombardi – Come Poteva Un Angelo

04. Ernani – Merce Diletti Amici

05. I Due Foscari – Notte, Perpetua Notte

06. Giovanna D’arco – Sotto Una Quercia

07. Alzira – Irne Lungi

08. Attila – Qual Notte!

09. Attila – Che Non Avrebbe Il Misero

10. Macbeth – Ah, La Paterna Mano

Volumen II (CD)

01. I Masnadieri – O Mio Castel Paterno

02. I Masnadieri – Di Ladroni Attorniato

03. Il Corsaro – Eccomi Prigioniero!

04. La Battaglia Di Legnano – La Pia Materna Mano

05. Luisa Miller – Quando Le Sere Al Placido

06. Rigoletto – Questa O Quella

07. Rigoletto – Ella Mi Fu Rapita

08. Rigoletto – La Donna E Mobile

09. Il Trovatore – Di Quella Pira

10. La Traviata – De Miei Bollenti Spiriti

11. I Vespri Siciliani – Giorno Di Pianto

Volumen III (CD)

01. Simon Boccanegra – Sento Avvampar

02. Aroldo – Sotto Il Sol Di Siria Ardente

03. Un Ballo In Maschera – Di’ Tu Se Fedele

04. Un Ballo In Maschera – Ma Se M’e Forza Perderti

05. La Forza Del Destino – Oh Tu Che In Seno Agli Angeli

06. Don Carlo – Io La Vidi E Al Suo Sorriso

07. Aida – Celeste Aida

08. Otello – Dio! Mi Potevi Scagliar

09. Otello – Niun Mi Tema

10. Falstaff – Dal Labbro Il Canto Estasiato

Joan Sutherland canta Wagner

12 febrer 2010

A començament dels anys 50, quan Joan Sutherland començava a encarrilar la  que seria una espectacular i gloriosa carrera com a diva del bel canto, la soprano australiana pensava seriosament en introduir-se més en el repertori wagnerià per a soprano, que li agradava molt, però va ser el Richard Bonynge qui la va persuadir per que s’interesés per un repertori a les antípodes del wagnerià. Anys després, i ja consagrada, la Sutherland recordava aquests fets i reconeixia que la seva carrera segurament s’hagués escorçat notablement si no hagués canviat d’opinió.

Un testimoni d’això és el següent vidio on podem sentir a la soprano australiana cantant “Dich teure Halle”, de la Elisabeth del Tannhäuser en una competició de cant a Austràlia a l’any 1950, amb només 23 anys.

A finals dels anys 50, ja instal·lada en el Covent Garden, va poder interpretar diversos papers secundaris en l’Anell (amb Kempe), i potser la única protagonista en una òpera wagneriana que va fer en tota la seva carrera, la Eva de Meistersinger.

Sentim-la en el quintet del tercer acte, acompanyada per Jon Vickers, James Pease, John Lanigan i Noreen Berry, al 1957 en aquelles funcions londinenques dirigides pel gran Rafael Kubelik.

A finals dels 70s inicis del 80s la Sutherland ja era tota una llegenda, i després de dues dècades com a vaixell insígnia de la DECCA, podia fer i gravar el que volgués sense problemes. Així que va gravar tota una sèrie d’escenes de diferents heroïnes wagnerianes. Podem veure un vídeo de les sessions de gravacions i minireportatge de marketing (pioner, ja que ara ho fan tots els artistes).

Realment la Sutherland posseïa qualitats per haver-se enfrontat amb els papers lírics i inclús algun més fort, ja que la veu és voluminosa i es projecta sempre bé per sobre de la massa orquestral. El centre és suficientment consistent, la zona aguda és penetrant, si bé no té el metall que demanden els grans papers dramàtics, però el greu és molt opac i de volum precari per aquest repertori. Pel que fa a la línia, en els moments més lírics pot lluir la facilitat pel cant lligat però a mesura que augmenta la intensitat la interpretació es va diluint tant dramàtica com vocalment.

Quan va gravar el disc la soprano havia passat el seu millor moment, hi ha un cert vibrato en el registre central, que ha perdut força I nitidesa, el greu és casi inaudible, mentre que l’agut es tensa, sobretot quan augmenta la intensitat. Com he dit, en les peces més líriques queda millor, gràcies a un notable frasseig i és on pot recrear-se més en detalls tècnics de gran efecte. Destaca el fragment del Rienzi, molt virtuosístic i exigent,que Sutherland sorteja amb molta maestria, pot ser perquè per estil i vocalitat (molt proper a la Grand Opera de Meyerbeer) és el que més s’acosta al terreny natural de la soprano. Podeu sentir-lo a continuación.

En la balada de Senta, on s’alternen els fragments més elegiacs i de més empenta, és on podeu comprovar i contrastar el que abans us comentava.

I per últim, us deixo el “Mild und Leise” de l’Isolda, on podeu constatar com a mesura que va augmentant la intensitat la interpretació va decaient, al quedar sobrepassada, es pot notar el sobresforç que realitza la soprano per dur a bon port el fragment.

De totes maneres, la Sutherland fa un paper més que digne, tenint en comte que es troba totalment fora del seu medi vocal habitual. Aquestes intrusions en terreny “enemic” només les poden fer amb resultats com aquests els grans artistes.

El recull de fragments wagnerians ara s’ha reeditat dintre de la col·lecció The art of Joan Sutherland, conjuntament amb fragments verdians.

The art of Joan Sutherland – Vol. 03/06 – Verdi & Wagner (Part 01, Part 02)

01. Santo di patria…Allor che i forti corrono (Verdi Attila)

02. Dall’infame benchetto io m’involai.. Tu del mio Carlo al seno.. Carlo vive! (…

03. Che! e segnar questa mano potrebbe l’onta mia- Tu puniscimi, o Signore (Verdi…

04. Surta è la notte Ernani! Enarni, involami (Verdi Ernani)

05. Mia madre aveva una povera ancella… Piangea cantando (Verdi Otello)

06. Mercé, delette amiche (Verdi Vesperi Siciliani)

07. Gerechter Gott ..In seiner Blüte (Wagner Rienzi)

08. Johohohe (Wagner Fliegende Holländer)

09. Dich, teure Halle (Wagner Tannhäuser)

10. Allmächt’ge Jungfrau hör mein Flehen (Wagner Tannhäuser)

11. Einsam in trüben Tagen (Wagner Lohengrin)

12. Du bist der Lenz (Wagner Walküre)

13. O Sachs, mein Freund (Wagner Meistersinger)

14. Mild und leise wie er lächelt (Wagner Tristan und Isolde)

National Philharmonic Orchestra – Richard Bonynge (fragments de Wagner)

Més Tristan und Isolde amb la Voigt i Plácido

23 gener 2010

Sembla mentida que aquest disc tingui 10 anys. Quan me’l vaig comprar tots estavem esperant a veure si el Domingo es decidia a gravar el personatge per a ell més desitjat en aquell moment (ja que tots, inclús ell, sabiem que portar-lo a escena era del tot una quimera).

El fet es que l’any 1999 es va decidir a gravar el duo del segon acte per aquest disc, si bé van escollir com a base una versió que el mateix Wagner va arreglar per a fer-la en concert. No us espanteu! l’únic que va fer Wagner va ser arreglar el final del duo, que en lloc d’acabar bruscament per l’arribada sobtada del rei Marke i el seu sèquit (que agafa in fraganti als amants) el va concloure amb el mateix final que el Liebestod (la mort d’Isolda), deixant el duo amb un final tancat (uns tretze compasos d’afegit). Tot l’anterior és exactament el mateix que a l’òpera.

Abans d’aquest duo del Tristany, que és la 2ona escena del segon acte, el disc conté un altre duo amorós wagnerià, el del final del Siegfried (segona jornada de l’Anell del Nibelung), on Domingo s’arrisca en estudi amb un altre personatge impossible per a ell en escena, el de Siegfried.

Però centrem-nos en el Tristany i el duo en qüestió.

La gran part del segon acte del Tristany és un nocturn duet amorós. L’acte s’inicia amb Isolda esperant ardentment l’arribada de Tristany, que arriba després d’escapolir-se de la cacera reial. Isolda envia a Brangania per a que l’avisi de l’arribada del guerrer (apagant una torxa) i per a vigilar de que no els descobreixin. Durant el duo, amb un acompanyament orquestral d’una riquesa i complexitat extremes, els amants perden tota consciència del món real; l’acció és d’un estatisme complet amb una música extasiant. En la llunyania la veu de Brangania (que asumeix el rol de protectora dels amants) els avisa que el dia està arribant (com a símbol de que aquell amor nomès pot sobreviure en l’oscuritat de la nit), però la parella ignoren les seves paraules, totalment absorbits pels seus sentiments. Els crits de Bragania acaben unint-se a l’estatisme de l’escena creant-se un dels moments més autènticament bells de tota la història de la música. Tot acaba amb l’arribada del dia al que acompanya Melot, l’home que traeix als amants.

L’interès del disc recau, Domingo a part, en la Isolda de Deborah Voigt, que és la protagonista de les funcions que comencen avui al Liceu.

La Voigt en aquell moment tenia una veu ampla i potent, amb un agut sa i un centre carnós. El seu cant està ple de matisos i fa una Isolda més amorosa que vehement (si bé en aquest duo això és el recomanable, la sang i el fetge toquen al primer acte). Dic en aquell moment perquè des de que es va aprimar la seva veu a perdut bastant qualitat, sobretot en els moments més intensos, i la Isolda és molt intensa.

El Tristany del Domingo és bell però estrany. La seva manera de frasejar i el seu calidíssim timbre l’apropen a l’amant ideal, però hi ha tivantors en el passatge i els aguts que el desllueixen una mica.

Com a Brangania un luxe asiàtic com és la Violeta Urmana, per aquella època encara mezzo i punt. Els seus crits d’alerta tenen tota la bellesa i l’estatisme que hom desitja sentir.

Els acompanya un encertadíssim Antonio Pappano, amb aquell foc contingut que li va també a aquesta òpera, però deixant escapar les guspires justes per conmocionar-nos (crec que com Wagner deuria voler). L’orquesta de la Royal Opera House està sublim amb una presa de so excel·lent.

Us deixo el final del duo i el link del disc sencer, que recull tambéel magnífic duo final del Siegfried.

Richard Wagner – Love Duets (CD, pista09)

SIEGFRIED / TRISTAN Placido Domingo

BRÜNNHILDE / ISOLDA Deborah Voigt

Orchestra of the Royal Opera House – ANTONIO PAPPANO

Preparant el TRISTAN UND ISOLDE

21 gener 2010

El dissabte 23 s’inicia al Liceu la sèrie de 11 funcions del Tristan und Isolde de Richard Wagner. Com ja es habitual amb aquest post us donaré una mínima informació de l’obra per a que pugueu preparar (els que no la conegueu) i/o fruir (tots).

De la meva collita només dir que el Tristan und Isolde és un dels cims de l’art en general , i de la música en particular.

Tirem de les explicacions de la pàgina web del Liceu, que per això la paguem entre tots.

http://www.liceubarcelona.cat/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=230&temporada=4&Itemid=39&lang=ca

“Tristan und Isolde té com a punt de partida un poema medieval de Gottfried von Strasburg (vers 1210), sobre una llegenda d’origen cèltic, que narra els tràgics amors de Tristany i Isolda. S’estrenà el 1865 al Teatre de la Cort de Munic. Wagner féu de Tristan und Isolde l’expressió més poderosa de la passió amorosa que s’afirma, incontenible, a despit de la pròpia voluntat, de  les normes morals i de les lleis divines, i que només troba en la mort el seu acompliment. Utilitzà una música nova, al límit de la tonalitat, d’un cromatisme exasperat, punt sense retorn en l’òpera romàntica i punt de partida de la música del nostre temps.

Tristan, que ha estat guarit per Isolde –filla de la reina d’Irlanda– de les seves ferides, rep l’encàrrec del seu oncle i protector, el rei Marke de Cornualla, d’anar a Irlanda per demanar, en nom seu, la mà d’Isolde. Quan s’aixeca el teló, la primera escena ens situa al vaixell en què Tristan condueix Isolde a Cornualla, i el filtre de mort que fa portar la princesa per consumar la seva venjança –Tristan havia causat la mort del seu promès Marold– és canviat per la serventa Brangäne en filtre d’amor, cosa que desencadena –i alhora revela– la passió soterrada dels protagonistes. Al segon acte té lloc una de les escenes d’èxtasi amorós més extraordinàries de la història de l’òpera, fins que els sorprèn el retorn de Marke i els seus cavallers i Melot fereix greument Tristan. Al tercer acte, Kurwenal ha conduït el seu amic Tristan al seu castell de Karéol, a la Bretanya, on esperen l’arribada de la nau d’Isolde, l’única que el pot guarir. Isolde apareix només a temps de rebre entre els seus braços Tristan poc abans de morir. Arriba el rei Marke, disposat a perdonar. Però els bretons presenten batalla i Kurwenal mata Melot abans de ser ell mateix ferit mortalment. Isolde, ja fora d’aquest món, s’enfonsa en la nit de la mort, única realitat que la pot tornar a unir amb Tristan, mentre canta l’extraordinària Liebestod (Mort d’amor).”

Aprofitem, també, el resum de l’argument i us deixo el link per al llibret

“Acte I

Un vaixell du Isolde, princesa d’Irlanda, a Cornualla, on ha de contraure matrimoni amb el vell rei Marke. Però Tristan i Isolde es coneixen de feia temps: la princesa havia estat promesa a un cavaller que fou mort per Tristan. La mateixa Isolde guarí el ferit Tristan sense saber que era l’assassí del seu promès i sentí per ell una atracció sobtada que mai no ha pogut oblidar. Indignada pel fet que Tristan la condueixi davant el rei Marke, demana a la serventa Brangäne el filtre de mort. Però la serventa canvia el filtre de mort pel d’amor i en trobar-se cara a cara Tristan i Isolde, tensos i violents, mentre la tripulació saluda el desembarcament a Cornualla, beuen plegats la copa «de la reconciliació» i, en comptes de morir, cauen l’un en braços de l’altre.

Acte II

Isolde apaga la torxa que crema a la porta del palau de Marke: és el senyal convingut per trobar-se amb Tristan. Els amants s’abracen amb passió i canten la pau de la nit, símbol del seu amor. Melot, cortesà del rei, irromp brutalment precedint el rei Marke, que mira amb dolor i estupor la parella que l’ha traït. Melot s’abraona sobre Tristan i el fereix.

Acte III

Vençut per la febre, Tristan agonitza al castell de Kareol, foll de desig que arribi el vaixell d’Isolde, que només pot recollir l’últim alè de l’estimat. Un segon vaixell porta el rei Marke, disposat a perdonar-ho tot. És massa tard: Isolde expira sobre el cos de Tristan, morta d’èxtasi, d’amor i de fidelitat.”

Llibret Alemany-català

http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//llibret_tristan_cat.pdf

Per la meva part us deixo dues versions més del Tristan protagonitzades pels principals cantants que les faran al Liceu, a part de la de Leonard Bernstein d’un post anterior.

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/10/el-tristan-de-bernstein/

La primera és la d’unes funcions a Viena amb la batuta del mestre Thielemann (tota una garantia d’ortodòxia wagneriana) amb la més que solvent Isolde de la Voigt (que és la que la farà al Liceu), l’esforçat i ja veterà en aquesta gravació Tristan del Thomas Moser i el sobri Marke del Robert Holl.

La segona és una funció del Metropolitan de la temporada passada amb un dels primers Tristan del Peter Seiffert, molt entregat però fent patir, l’Isolda de la Dalyman i el meravellós Marke de René Pape, tots sota la direcció del referent modern de l’obra i un dels seus millors intèrprets de tots els temps, el Daniel Barenboim.

————————————–

Richard Wagner-Tristan und Isolde (Part 1, Part 2, Part 3)

TRISTAN – Thomas Moser

ISOLDE – Deborah Voigt

KONIG MARKE – Robert Holl

KURWENAL – Peter Weber

MELOT – Markus Nieminen

BRANGÂNE – Petra Lang

EIN HIRT – Michael Roider

EIN STEUERMANN – In-Sung Sim

EIN JUNGER SEEMAN – John Dickie

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper-Christian Thielemann

————————————–

Richard Wagner-Tristan und Isolde (Part 1, Part 2. Juntar amb HJSplit)

Peter Seiffert (tenor) : Tristan

Katarina Dalayman (soprano) : Isolde

Michelle DeYoung (mezzo-soprano) : Brangäne

René Pape (bajo) : König Marke

Gerd Grochowski (bariton) : Kurwenal

Stephen Gaertner (tenor) : Melot

Matthew Plenk (tenor) : Seemann

Mark Schowalter (tenor) : Ein Hirt

James Courtney (bariton) : Steuermann

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Daniel Barenboim

————————————-

INFORMACIO DE LES FUNCIONS AL LICEU

11 funciones que se inician el 23 de enero

Direcció d’escena: Thor Steingraber

Escenografia i vestuari: David Hockney

Il·luminació: Duane Schuler

Producció: Los Angeles Opera

Repartiment:

Director musical: Sebastian Weigle

Tristan: Peter Seiffert/Ian Storey

Isolde: Deborah Voigt/Jennifer Wilson

Rei Marke: Kwangchul Youn/Attila Jun

Kurnewal: Bo Skovhus/Tomas Tomasson

Brangäne: Michaela Schuster/Janina Baechle

Pastor/Mariner: Francisco Vas

Piloto: Manel Esteve Madrid

René Pape: rei dels baixos?

17 gener 2010

La pregunta que faig està plantejada amb certa malícia, ja que he de confessar que després d’haver sentit a Mr. Pape (tal i com ell vol que li diguin) en directe m’esperava més d’aquest disc.

No penseu malament, la veu és bellíssima i molt sòlida, és un baix, i canta amb molt bona línea i gust, però, on és l’ànima?

Comencem pels dimonis: on és aquella intenció sibil·lina o directament malvada del personatge? Jo no l’he trobat. Ara el cant és acuradíssim. Us deixo que el sentiu en “Le Veau d’Or”, fantàsticament executat però lluny del maquiavèlic Chirstoff o del sibil·lí Siepi.

Faust-Le Veau d’Or-Richard Tucker Gala, 2001

Més interessant està en el Dapertutto, amb un “Scentile Diamant” molt ben escolpit, i brillantment rematat amb l’agut final.

Offenbach-“Scintille Diamant”-Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Pel que fa als reis, el seu Filippo és d’una noblesa d’accent remarcable, però torno a trobar a faltar un fraseig més incisiu, més carn. Per contra, el seu Boris és excel·lent des de qualsevol punt de vista, sent un dels fragments més notables de tot el recital.

Don Carlo-Ella giammai m’amo- Joseph Volpe Gala, 2006

Menció a part té la gran escena del Rei Marke, del Tristan und Isolde, on Pape fa una autèntica creació. Això és, sens dubte, el millor del disc. El seu Rei Marke reflexa tot el patiment i tota la humanitat del vell rei com pocs han aconseguit fer.

Per últim, destaca també, com un altre gran moment del recital el “Beda, Beda” del Vodnik (una mena de goblin de les aigües) del segon acte de la Rusalka de Dvorak, on Mr. Pape també assoleix la comunió perfecta entre un cant acurat i en plenes facultats, i una expressivitat completa. És la tercera joia del disc.

Beda, beda – Dvorak – Rusalka- Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Com a punt més “decepcionant”, el Wotan, on l’he trobat que la veu no acaba de doblegar-se a la tessitura del Cap dels Deus, i per això l’he trobat certes febleses, sobretot en la part alta de la veu, que el fan no estar del tot còmode (serà què el Wotan és un baix-bariton?). Crec que el seu Wotan haurà d’esperar una mica.

Per tant, i contestant a la pregunta inicial, podem dir que de moment a Mr. Pape els reis són el que millor li funcionen. I pel que fa a la veu i el seu cant podem dir que actualment és un ferm aspirant a la corona de les veus més greus.

René Pape-GODS, KINGS AND DEMONS (CD

PASS: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Gounod-Faust-Ronde du veau d’or: “Le veau d’or” [1:58]

2) Gounod-Faust-Sérénade: “Vous qui faites l’endormie” [2:42]

3) Boito-Mefistofele-Ecco il mondo [2:19]

4) Berlioz-La Damnation de Faust- Air de Méphistophélès. “Voici des roses” [2:47]

5) Verdi -Don Carlo- “Ella giammai m’amò!” [10:30]

6) Offenbach-Les Contes d’Hoffmann-Scintille, diamant [2:40]

7) Wagner-Das Rheingold-Abendlich strahlt der Sonne Auge [3:55]

8) Wagner-Tristan und Isolde- “Tatest du’s wirklich?” [13:31]

9) Rubinstein-The Demon-“Na vazdushnam akeane” [4:58]

10) Rubinstein-The Demon -“Ne plach dit’a” [2:39]

11) Dvorák –Rusalka- Beda, Beda! Ubohá rusalko bleda [5:29]

12) Mussorgsky-Boris Godounov-Oi! duschno, duschno [10:34]

Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle