Mis favoritos – El concert per violí Op. 64 de Mendelssohn

24 Octubre 2011

El concert per violí de Mendelssohn és una obra primordial en el repertori de qualsevol violinista que destaqui, i tot i que actualment es considera que està un graó per sota d’altres concerts romàntics, com els de Brahms, Tchaikovsky o Sibelius, no em ve al cap algú que no l’hagi gravat.

El concert és una de les últimes grans obres orquestral que va escriure Mendelssohn, i es va estrenar al Gewandhaus de Liepzig al 1845 pel violinista Ferdinand David, amic molt proper del compositor i violí concertino de l’orquestra de Liepzig.

L’obra és absolutament deliciosa, amb un primer moviment molt trencador per a l’època, amb una melodia d’aquelles que no s’obliden (apassionant i apassionada).

Us deixaré els links per que veieu la versió d’una adolescent Sarah Chang (15 anys) amb la New York Philharmonic dirigida pel mestre Kurt Masur (1995.)

El segon moviment tant bucòlic com encisador,

i un final guspirejant i brillantíssim.

Us deixo una parrafada molt explicativa extreta de la wikipedia:

——————————-

“El Concierto para violín en mi menor, Op. 64 es la última gran obra orquestal del compositor alemán Felix Mendelssohn-Bartholdy. Forma una importante parte del repertorio de violín y es uno de los conciertos para violín más populares y más interpretados de todos los tiempos. Una interpretación habitual tiene una duración de casi media hora.

Mendelssohn originalmente prometió un concierto para violín en 1838 a Ferdinand David, un amigo cercano que era un consumado violinista. Sin embargo, la obra tardó seis años en completarse y no fue estrenada hasta el año siguiente, en 1845. Durante este tiempo, Mendelssohn se carteó con regularidad con David, en busca de consejos para el concierto. La obra es uno de los primeros conciertos para violín del Romanticismo e influyó en las obras de varios compositores. A pesar de que el concierto consta de tres movimientos en la estructura típica rápido-lento-rápido y cada movimiento sigue la forma tradicional, el concierto era innovador e incluía características nuevas parala época. Como aspectos distintivos del concierto se destacan la entrada inmediata del violín al comienzo de la obra y el enlace entre movimientos sin solución de continuidad.

La obra fue inicialmente bien recibida y pronto fue considerada como uno de los conciertos para violín más grandes de todos los tiempos. Sigue siendo popular y se ha forjado la reputación de ser esencial su dominio para todos los virtuosos del violín, y normalmente es uno de los primeros conciertos románticos que aprenden. Varios violinistas profesionales lo han grabado y éste se interpreta con regularidad en salas de concierto así como en competiciones de música clásica.

Historia:

Tras su nombramiento en 1835 como director principal de la Orquesta de la Gewandhaus de Leipzig, Mendelssohn eligió a su amigo de la infancia Ferdinand David como concertino dela orquesta. Los orígenes de la obra proceden de la colaboración entre ambos. En una carta fechada del 30 de julio de 1838, Mendelssohn le escribió a David:

«Me gustaría escribir un concierto para violín para ti el próximo invierno. Tengo uno en mi menor rondándome por la cabeza, cuyo comienzo no me deja en paz».

El concierto tardó seis años en completarse. Varios posibles motivos justifican el retraso, entre ellos las propias dudas del compositor, el tiempo empleado en componer su tercera sinfonía y el infeliz periodo en Berlín tras la solicitud del Rey Federico Guillermo IV de Prusia. Sin embargo, durante este periodo, Mendelssohn se carteó con regularidad con David, en busca de consejos para el concierto. Además, este concierto para violín fue el primero de los muchos que serían compuestos con la colaboración de un violinista profesional e influenciaría las colaboraciones futuras. La partitura autógrafa tiene la fecha del día 16 de septiembre de 1844, pero Mendelssohn todavía necesitaría los consejos de David hasta su estreno. El estreno tuvo lugar en la Gewandhaus de Leipzig el 13 de marzo de 1845, interpretado por David y con la Orquesta de la Gewandhaus bajo la batuta del compositor danés Niels Gade, ya que Mendelssohn, se encontraba demasiado débil. Sin embargo, el 23 de octubre del mismo año se volvió a interpretar el concierto con un gran éxito, dirigido esta vez por el propio Mendelssohn e interpretada de nuevo por David.

El concierto fue interpretado otra vez el 3 de octubre de 1847 por el joven Joseph Joachim, violinista húngaro y protegido de Mendelssohn, que se hizo famoso sobre todo por la interpretación del Concierto en re mayor de Beethoven en el memorable concierto del 27 de mayo de 1844 que tuvo lugar en Londres”

Legado:

El concierto para violín de Mendelssohn influyó en los conciertos de varios compositores, que usarían características del mismo para sus propios conciertos. Es por ello que el concierto ha sido considerado como uno de los más plagiados de todos los tiempos.

Por ejemplo, la inusual disposición de la cadenza inspiraría a los conciertos para violín de Tchaikovsky, en los cuales la cadenza también está dispuesta antes de la recapitulación, y Sibelius en el que la cadenza sirve para extender la sección del desarrollo. Tras este concierto, sería muy difícil encontrar un compositor que dejara la cadenza sin escribir para dejar al solista improvisar, como ocurría en la época de Mozart y Beethoven. El enlace de los tres movimientos también se incluiría en otros conciertos, como por ejemplo el Concierto para piano n.º 2 de Liszt.

El concierto tuvo un éxito inmediato, con una calurosa acogida el día de su estreno y bien recibido por los críticos contemporáneos. Hacia finales del siglo XIX, la pieza todavía era considerada como uno de los conciertos para violín más grandiosos del repertorio. Se convertiría en una de las piezas más populares de Mendelssohn y todavía sigue interpretándose a menudo, a pesar de que el interés por su música declinó a principios del siglo XX. En 1906, un año antes de su muerte, el célebre violinista Joseph Joachim dijo lo siguiente en su fiesta de 75 aniversario:

“Los alemanes tienen cuatro conciertos para violín. El más grande, más intransigente es el de Beethoven. El de Brahms compite con él en seriedad. El más rico y seductor fue escrito por Max Bruch. Pero el más profundo, la joya del corazón, es el de Mendelssohn.”

——————————-

Us deixo la meva versió favorita de sempre, que pot ser no és la que surt a les guies (Menuhin, Mullova,…), però que compta amb un violinista excepcional, el Pinchas Zukerman, i amb la direcció més abassagadora de tota la discografia (la repetició del tema principal per l’orquestra a l’inici del primer moviment és pur foc), la del Leonard Bernstein.

A més, el disc es completa amb una versió ultra romàntica de la Italiana, i dues peces de circumstància (una d’elles “Les Hèbrides”), completant un d’aquells disc que mai et canses d’escoltar, una i altra vegada.

Felix Mendelssohn – Concert per violí, Op.64 – (CD)

Concert per violí en mi menor, Op. 64

1. Allegro molto passionato

2. Andante

3. Allegretto non troppo – Allegro molto vivace

Simfonia nº4 en la major, Op. 90 “Italiana”

4. Allegro vivace

5. Andante con moto

6. Con moto moderato

7. Saltarello. Presto

8. Marxa guerrera del sacerdots de “Athalie”

Obertura “Les Hèbrides”, Op.26

9. Allegro moderato – Animato in tempo

Pinchas Zukerman, violí

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

 


El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004


Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008


L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (3 de 3)

20 Octubre 2011

Comencem a saldar deutes, i amb aquest post acabem les tres entregues on l’hiperactiu mestre Pappano ens introdueix al món de l’òpera italiana.

El capítol es subtitula “El triomf de Puccini” i en ell, de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a Verdi, es fa un repàs breu però intens de la vida i circumstàncies del mestre de Lucca.

Per a això, Pappano es recolza en cinc títols de l’última gran figura de l’òpera italiana: La Boheme, Tosca, Madama Butterfly, Gianni Schicchi i Turandot.

Comença amb els inicis de Puccini al conservatori de Milà, que serveix per a introduir-nos en La Boheme, on se’ns explica que alguna de les escenes anecdòtiques de l’obra es basen en la pròpia vida com estudiant del compositor a Milà.

Vogliatemi bene – Madama Butterfly – Renata Scotto i Josep Carreras

Pappano ens exposa les principals fonts d’inspiració rebudes pel jove Giacomo, començant per la fortíssima impressió que li va causar la primera vegada que va anar a veure una òpera quan encara estava a la seva Lucca natal, on exercia d’organiste (com havien fet el seu pare i el seu avi). Es tractava, ni menys ni menys, de l’Aida verdiana. Inmediatament ens posa en situació amb la revolució que va suposar l’inici del verisme, on els arguments comencen a abandonar els clixés romàntics dels personatges nobles i les passions contingudes, per personatges més humans de vitalitat desfermada i sentiments a flor de pell. Així, se’ns parla de la Cavalleria rusticana de Mascagni i de la Carmen de Bizet.

O mio babbino caro – Gianni Schicchi – Angela Gheorghiu

A partir d’aquí és on comença la màgia del gran comunicador que és en Pappano, que ajudat dels testimonis de figures com Renata Scotto (emocionants i magnífiques les seves aportacions), Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Thomas Allen o Franco Zeffirelli i on, amb l’ajuda de petits exemples, ens desgrana la grandesa, moltes vegades no entesa o simplement rebutjada per snobisme, d’aquestes obres, i reivindica el gran geni musical i teatral de Giacomo Puccini.

Nessum dorma – Turandot – Luciano Pavarotti

Hi ha fragments de les diferents òperes, anècdotes de la vida de Puccini i visita a llocs emblemàtics en la vida del geni de Lucca, resultant un documental tan entretingut com pedagògic, potser el millor del la minisèrie. 100% recomenable.

BBC.Opera Italia.3-The triumph of Puccini

http://rapidshare.com/files/399037952/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399038139/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399038275/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399038712/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399038797/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399038901/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399039030/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399038535/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar


La Daphne de Richard Strauss

19 Octubre 2011

L’última òpera de la temporada passada va ser la Daphne de Richard Strauss, òpera rara de veure als teatres (s’estrenava al Liceu), i que es va donar, desgraciadament, en versió concert.

Els concerts contaven amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel seu titular, el Pablo González, i amb el protagonisme de la soprano alemanya Ricarda Merbeth.

Daphne, com la Salome i Elektra, és una obra en un únic acte i sense talls de quasi dues hores de duració, amb un paper protagonista massacrant. Però aquí acaben les coincidències. Malgrat tot el simbolisme d’oposició entre els símbols apol·linis i dionisíacs, Daphne és una òpera molt menys dramàtica, més lleugera.

I és que un dels principals problemes de l’obra és el seu mel·liflu i soporífer argument, que a més està llastrat per un llibret molt mediocre, per barroc i carent de força, de Joseph Gregor basat molt llunyanament en Les metamorfosis d’Ovidi.

Daphne, filla de Gea i del deu-riu Eneo, és una nimfa que no és capaç d’identificar-se amb les alegries profanes dels pastors i s’allunya de la seva celebració estival. Es sent lleugerament atreta per un estrany (Apol·lo disfressat), cosa que desperta la gelosia en el seu amic Leucipo, que desafia a Apol·lo costant-li la mort. El deu es penedeix d’haver abusat del seu poder i prega Júpiter que transformi a la nimfa en llorer amb la finalitat de portar-la sempre amb ell (ja que un dels atributs d’Apol·lo és la corona de llorer).

La música és un clar exemple Straussià de combinació de moments molt lírics i orquestració poderosa, amb instants de gran bellesa tímbrica, i vocalment presenta a una Daphne omnipresent (ha de cantar molt) tractada quasi com un instrument més.

La Ricarda Merbeth va tenir una nit sensacional, cantant amb mestria i amb una veu sana i extensa. Va ser capaç de aguantar les empentes de l’orquestra absolutament passada de decibels liderada per una direcció molt mediocre i rutinària.

Us deixo l’escena final de la metamorfosi de Daphne en un vídeo que he trobat al youtube. No se ni el teatre ni l’orquestra, però estic segur quasi al 100% que la cantant és la Ricarda Merbeth.

La resta dels acompanyants de repartiment no van excel·lir, però si em va sorprendre positivament (donades les males expectatives que tenia) l’Apol·lo del Lance Ryan.

Strauss va dedicar Daphne a “el meu fidel amic, el senyor Karl Böhm”, que la va estrenar al podi. La gravació que us deixo està precisament dirigida pel mestre austríac, i malgrat que presenta alguns petits retalls, és única pel seu caràcter d’autoritat.

Es va gravar en directe al Theater an der Wien en l’any del centenari de Strauss, amb la Daphne captivadorament virtuosa de Hilde Gueden i una parella de tenors insuperable composada pel líric Fritz Wunderlich com Leucipo i l’heroic James King com Apol·lo. Tota una gravació històrica.

Richard Strauss-Daphne (CD01, CD02)

Peneios – Paul Schöffler

Gaea – Vera Little

Daphne – Hilde Gueden

Leukippos – Fritz Wunderlich

Apollo – James King

Erster Schäfer – Hans Braum

Zweiter Schäfer – Kurt Equiluz

Dritter Schäfer – Harald Pröglhöf

Vierter Schäfer – Ludwig Welter

Erster Magd – Rita Streich

Zweiter Magd – Erika Mechera

Wiener Staatsopernchor

Wiener Symphoniker – Karl Böhm


Reentré. Final de temporada i Bejun Mehta.

18 Octubre 2011

Hola a tots, estic de tornada.

Han passat molts mesos en el que les circumstàncies laborals, familiars i anímiques m’han desconnectat totalment del blog.

En aquesta reentré només vull fer uns petits comentaris del que va significar per a mi el final de la temporada passada al Liceu. Bastant decepcionant!

Absolutament mediocres les funcions del Der Freischütz, amb un equip vocal molt precari (sort del Ventris, sempre solvent), amb una direcció musical rutinària de Boder que va fer el que va poder amb l’orquestra del Teatre, que va sonar totalment desangelada en una partitura que és una autèntica filigrana. L’escenografia de Konwitschny, per molt nom que tingui, va ser una merda (perdó per l’expressió) monumental, només digna d’un teatret de províncies o de funció de final de curs d’institut públic.

La següent òpera que vaig anar a no veure, perquè se’m va fer insoportable i vaig marxar, va ser l’obra d’Agustí Charles, Lord Byron. Allò era imfumable. Llençar el temps i els calés en els temps que corren fa molta ràbia, i aquesta és la sensació que em va quedar.

A continuació el Tamerlano de Haendel en versió concert. És curiós que aquest Tamerlano es va fer íntegre i malgrat ser en versió concert, els cantats interactuaven i es movien a sobre de l’escenari mentre l’orquestra es situava al fossat, mentre què en el Faust que s’està oferint ara al Liceu, a part de no donar-se sencera, els cantants estan a l’escenari davant de l’orquestra amb els seus faristols. Què potser és més important l’obra de Haendel que tot una peça clau del repertori com el Faust?

El Tamerlano va servir per comprovar que la von Otter està acabada, que Domingo encara pot defensar-se, però exercint de Domingo, i que actualment els contratenors són capaços de aconseguir uns èxits, absolutament merescuts, que fa una dècada era impensable. I és que tant el Bejun Mehta com el Max Emanuel Cencic van tenir unes intervencions memorables, assolint, sobretot el primer, un reconeixement del públic de gala.

Bejun Mehta – A dispetto d’un volto ingrato Tamerlano (Handel) Liceu Barcelona 7-07-2011.

La Daphne me la deixo pel pròxim post.

Per últim, les reposicions de l’atractiva versió Bieitiana de la Carmen de Bizet, amb el canvi del Don José de Fabio Armiliato, digne però a anys llum del sensacional Alagna, i el Escamillo del Kyle Ketelsen igual de atractiu físicament que el de l’Erwin Schrott però molt més competent vocalment.

A més, es van cancel·lar els recitals de la Damrau, i no vaig anar a veure l’Ariadna et Barbe-Bleu del Paul Dukas, que tot i que la Westbroek va cancel·lar, molts coincideixen que va ser de lo millor de l’any.

Per acompanyar aquest petit repàs us deixo el que crec que és l’últim recital gravat pel Bejun Mehta. És un recital dedicat a àries de Haendel (un altre, sí!) on l’acompanyen la magnífica Freiburger Barockorchester dirigida pel gran René Jacobs.

Com a tast us deixo el lament “Voi, che udite il mio lamento”, amb un ús exquisit de les mitges veus i del legato.

I per acabar la famosa “Fammi combattere” de l’Orlando

Disfrutreu.

BEJUN MEHTA – CONTRATENOR-“OMBRA CARA”  (CD)

Arias de George Frideric Handel

01. Sento la gioia (III, 6)-Amadigi di Gaula-4:39

02. Otton, Otton- Agrippina-1:18

03. Voi, che udite il mio lamento (II, 5)-Agrippina-6:02

04. Agitato da fiere tempeste (I, 6)- Riccardo Primo, re d’Inghilterra-4:05

05. Che piu si tarda omai – Inumano fratel -Tolomeo, re d’Egitto-2:09

06. Stille amare (III, 6)- Tolomeo, re d’Egitto-5:32

07. Ah! Stiglie larve-Gia latra Cerbero Ma la furia-Vaghe pupille (II, 11)-Orlando-8:13

08. Passacaille (Overture)-Rodrigo-4:38

09. Ombra cara di mia sposa (II, 2)-Radimisto-9:31

10. Fra tempeste funeste (II, 4)-Rodelinda-4:46

11. Con rauco mormorio (II, 5)-Rodelinda-7:12

12. T’ubbidiro, crudele – Fammi combattere (I, 9)-Orlando-3:54

13. Per le porte del tormento (II, 8)- Sosarme-9:38

Bejun Mehta – contratenor

Rosemary Joshua – soprano, [11,13]

Freiburger Barockorchester-René Jacobs


La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html


Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html


El Verdi de la Radvanovsky fa molt de goig.

4 Març 2011

Un dels debuts que més m’interessen en la pròxima temporada del Liceu és el de la soprano nordamericana Sondra Radvanovsky.

La Radvanovsky està fent una bona carrera, en fase ja de llançament definitiu. Aquesta dona, que encara té 40 anys, és una de las grans veus de soprano lírica, tirant cap a spinto, de l’actualitat, cosa que la fa candidata a una quantitat de rols molt interessants, sobretot verdians. Aquesta temporada ha debutat Aida (a Toronto) i l’Amelia (Chicago). Al Metropolitan ha fet la Tosca i tornarà a l’abril amb la Leonora de Il Trovatore (retransmissió en HD). Al febrer ha encarnat la Tosca a La Scala, i tornarà al paper al Teatro Real al final de temporada. També té previst un Vespri a Torí, i a l’estiu més Leonores a Verona. Com veieu tots papers ben facilets!

La primera vegada que jo la vaig sentir va ser en Il Trovatore del Met del 2009, del que us vaig deixar ressenya, i en el que ja destacava la qualitat del seu cant “….Té una veu potent i timbrada, que sap modular amb intel·ligència. Molt millor en la seva segona ària (D’amor sull’ali…) que al “Tacea la notte…” (on té un petit ensurt). …. podreu comprovar la facilitat en l’emissió i el bon control de la veu que la permet apianar i modular amb gust amb molt bons resultats.” I en el recital que us comento, gravat al 2010, es confirma això i més.

Quan en l’actualitat pràcticament tots els recitals que es graven són d’àries de Haendel o farcits de fragments d’òperes oblidades o pocs freqüents s’apel·la a que les àries del repertori bàsic estan molt trillades i que no aporta res de nou gravar novament el “Vissi d’arte” o la “pira”. Però sent maliciós, i sense enganyar a ningú, en realitat no es fa per a que no compararem amb les grans figures del passat, i és que sí que n’hi ha crisis de veus per al gran repertori italià, és a dir, Verdi i Puccini.

La Radvanovsky ha sigut molt valenta amb un recital plagat d’autèntiques pàgines de compromís extrem, i ha aconseguit triomfar. El seu Verdi està molt, però que molt ben cantat, amb una veu de timbre poderós i corpori i una tècnica molt vàlida que la permet jugar i regular a plaer, amb efectes que semblen portar-nos a èpoques pretèrites.

M’ha agradat en totes les pàgines, amb alguns moments molt brillants (l’Amelia i l’Aida molt bé, amb aquell toc més líric que a mi m’agrada tant), i amb una veu molt segura i consistent. La seva Leonora (Trovatore) és de molts quilats, mentre que a l’altra Leonora li falta, pel meu gust, una volta de cargol més spinto, però està cantada primorosament. Les parts més fluixes, en comparació a la resta, però on no està gens malament són l’Elvira (de la que no em puc treure del cap a la Price i aquell cant tant incisiu i intencionat) i el Bolero del Vespri, on les coloratures i algún sobreagut no arriben a l’excel·lència de la resta del recital.

L’acompanyament de la Philharmonia de Russia és molt correcte, si bé de vegades el so és una mica apagat i el volum orquestral sembla una mica anèmic (senyors que això és Verdi!).

A disfrutar!

Sondra Radvanovsky-Verdi Arias

1. Il trovatore : Act I: Tace la notte!

2. Il trovatore : Act IV: D’amor sull’ali rosee vanne

3. Un ballo in maschera, Act II: Ecco l’orrido campo – Ma dall’arido stelo

4. Il corsaro, Act I: Non so le tetre immagini

5. La forza del destino: Act IV: Pace, pace mio Dio!

6. La forza del destino: Act II: La Vergine degli Angeli

7. Ernani: Ernani, Act I: Ernani, Ernani involami

8. Aida: Aida, Act III: O patria mia

9. I vespri siciliani: Act IV: Arrigo! Ah, parli a un core

10. I vespri siciliani: Act V: Bolero

Philharmonia of Russia-Constantine Orbelian

http://www.mediafire.com/?kh5qvgch61ovgwz

Password: hartaopera.wordpress.com


Segon aniversari i entrada número 200

1 Març 2011

El passat dia 25 de febrer el bloc va complir dos anys, motiu de celebració ja que no m’imaginava que aguantaria tant de temps. Però a més coincideix que aquesta entrada és la número 200!!!.

Fent balanç dels dos anys estic força satisfet. El contingut de les entrades del bloc ha evolucionat una mica: al començament intentava deixar constància de tota la música que anava escoltant en disc i concerts, però al final la manca de temps i el desig de només compartir el que realment m’ha cridat l’atenció (en el 95% dels casos positivament) m’ha fet ser selectiu.

Per altra part estic molt satisfet de la sèrie dedicada a Montserrat Caballé al Liceu (en la que ja hem parlat de 14 títols), si bé ja encara la recta final per falta de més material (encara tinc a la reserva un Giulio Cesare i una Salome), que a més ha estat molt ben rebuda, convertint-se en part de les entrades més visitades.

A part de la Caballé, he de dir que la música simfònica (sobretot Brahms, Tchaikovsky i Dvorak) ha tingut força tirada, a més de qualsevol post dedicat als divos actuals (el que vol dir que la mitomania està molt viva).

En els pròxims mesos, a part del que és habitual, continuarem amb alguns fronts oberts, tancant el cicle de Rattle i la música del segle XX, fent l’última entrega dels documentals de la BBC amb l’Antnio Pappano i continuant amb la integral de les simfonies de Bruckner.

Pendents tinc moltes promeses fetes com la trilogia Tudor per la Gencer i la Sills, o posts dedicats a obres i cantants que m’agraden especialment i que no són tant coneguts per el públic en general, tot arribarà.

Un altre tema que penso que hauria de millorar és motivar-vos a que tots el que llegiu el bloc participeu comentant, discrepant, criticant i opinant (animeu-vos!).

Com a regal us deixo una gravació, que a part d’excel·lent, per a mi és molt especial. Es tracta de la primera òpera sencera que vaig comprar i escoltar: l’Aida en la gravació de Sony (potser l’última gravació verdiana que pot lluitar amb les clàssiques dels 50s-60s).

I és que aquesta gravació té un repartiment molt equilibrat amb veus molt adequades.

Comencem amb el més veterà, el Radames de Domingo, paper emblemàtic del tenor madrileny (aquesta era la quarta vegada que el gravava). És cert que aquí està ja molt limitat en l’agut (pensem que el paper té escrits una trentena de si bemolls), sobretot quan l’ha d’atacar de forma aïllada on llavors sona molt tivant, però renoi, quin Radames. La veu és de lírico-spinto, amb un centre calidíssim i un fraseig sense màcula que oscil·la entre l’heroïcitat, l’enamorament i la tendresa.

Els videos que us deixarè es corresponen a les funcions del Met amb un repartiment quasi idèntic (canvia l’Amonasro de Milnes pel de Morris) amb una escenografia tant convencional com espectacular. Primer la tremenda ària (que el tenor ha de cantar en fred) “Celeste Aida”

La primera sorpresa de la gravació, en l’època que va sortir (1991), és la sensacional Aida de l’Aprile Millo. Aquesta soprano és una autèntica lírico-spinto amb una veu de timbre carnós i molt bell i  de cant flexible, que a més té un fraseig autènticament verdià. És una Aida cantada de la manera tradicional (recordant a la Tebaldi, la Stella o la Tucci). Està molt, però que molt bé.

Sentim a la Millo en una excel·lent redempció del “O patria mia”. Bravissima!

La segona sorpresa és la totpoderosa Amneris de la gran Dolora Zajick, pràcticament per aquells temps una desconeguda. Poca cosa dir d’una veu autènticament superdotada i un cant arrollador. Estem davant l’autèntica successora de Barbieri, Simionato i Cossotto.

Ara tot el duo i la gran escena d’Amneris del quart acte amb Zajick i Domingo incommensurables.

L’Amonasro de James Morris és, potser, el graó més dèbil del repartiment, no pas per veu ni presència, sinó per la grandíssima qualitat dels companys. Mentres que el Ramfis del Samuel Ramey és un luxe.

L’Orquestra i Cor del Metropolitan sonen a glòria sota la batuta del James Levine que, si bé no aporta cap idea nova a la seva lectura, aconsegueix dotar a la gravació d’un so tant precís com espectacular.

Per últim, una dels moments més celebrats de la història de l’òpera, l’inici de la segona escena del segon acte amb marxa triomfal i ballet inclosos.

Disfruteu-la i moltes gràcies a tots!

 

Giuseppe Verdi-AIDA (CD01, CD02, CD03)

AIDA: Aprile Millo

RADAMES: Placido Domingo

AMNERIS: Dolora Zajick

AMONASRO: James Morris

RAMPHIS: Samuel Ramey

THE KING OF EGYPT: Terry Cook

THE HIGH PRIESTESS: Hei-Kyung Hong

A MESSENGER: Charles Anthony

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-James Levine