Rareses rossinianes

El disc es diu Di tanti palpiti – Arie e canzoni inedite, aggiunte, alternative (1812-1829), i literalment és això un recull d’àries alternatives o extres per a òperes i cançons o peces per a solista aïllades.

De fet, el disc és la gravació d’un recital del Festival d’Òpera de Rossini de Pèsaro de l’any 1993, que va editar la casa Ricordi, i que només he trobat per internet.

Les àries són variades i representen una mostra més de l’enginy i inspiració de Rossini. S’inclouen una sèrie d’àries alternatives, que al 1993 devian ser una autèntica raresa però que ara ja han tingut vàries lectures per artistes prestigiosos, si bé no es solen substituir les més conegudes o incloure-les d’afegit en les funcions teatrals.

Els cantants que s’encarreguen d’interpretar els fragments són un grup molt homogeni format en part per autèntics especialistes rossinians: Kunde, Manca di Nisa o Pertusi; i completats per la gran figura belcantista de la Mariella Devia, i el baix-bariton Lucio Gallo.

L’acompanyament corre a càrrec d’una feixuga, pel meu gust, Radio Sinfonieorcherter Stuttgart, amb la direcció de Maurizio Benini. La toma en viu té molt bona qualitat, i el públic celebra de manera entusiasta cadascuna de les peces.

A continuació i per obrir boca us deixaré uns quans videos amb algunes de les peces que s’inclouen al disc.

En primer lloc us deixo l’ària de Jemmy del Guillaume Tell “Ah! Que ton âme se rassure”, una peça que ja s’havia gravat en la versió de l’òpera que EMI va gravar a començament dels anys 70, interpretada per la Mady Mesplé junt amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Lamberto Gardelli.

En segon lloc l’ària de concert “Alla voci della gloria” composada en 1813 per a Filippo Grimani, un burges venecià. Durant temps es va considerar que era un ària afegida per al personatge de Blansac de “La scala di seta” (que no en té cap), però tant pel text i agilitats exigides a un personatge secundari com per la instumentació, amb trompetes, trombons i percussió, que no estan en el reste de l’òpera, s’ha descartat aquesta hipòtesi.

Al disc la pàgina està executada de manera molt solvent pel baix Michele Pertusi, amb una caracterització més còmica que la que fa Samuel Ramey (immens) en el vídeo següent.

La següent és l’ària alternativa pel Lindoro de “L’italiana in Algeri” amb títol “Concedi, amor pietoso”, composada per l’estrena a La Scala de l’obra en substitució de “Oh come il cor di giubilo”. Aquesta ària és més elaborada i inspirada que l’original, a més de molt exigent en la coloratura de la cabaletta.

La lectura al disc la fa el tenor Gregory Kunde, autèntic especialista en el repertori rossinià, dotat d’una veu, que si bé no posseeix un timbre bell, dúctil i amb facultats més que suficients per afrontar-la amb plena garantia.

El següent fragment és l’ària alternativa per a la Rossina del Barbier “Ah se è ver”. La interpretació que fa la Devia és tècnica i estilísticament irreprotxable, però crec que la seva veu sona feixuga en Rossini (la he sentit en altres papers com la protagonista de La Donna del Lago amb la mateixa sensació). A més, el timbre no és especialment lluminós, amb tots els respectes pels devots d’aquesta grandíssima belcantista.

Per útlim, us deixo l’ària alternativa per la sortida del personatge protagonista del “Tancredi”. L’ària “Dolci d’amor parole” és una peça molt brillant, amb unes parts amb violin obligatto molt originals. El cantabile és més idem que el de l’ària orignal, i la cabaletta és també molt virtuosística.

Al disc la interpreta la magnífica contralt Bernadette Manca di Nisa, i en el vídeo que us adjunto, la canta una molt fosca però preciosa veu: Vesselina Kasarova. El vído s’inicia amb la versió del “Di tanti palpiti” que va fer Pacini, cantat per la Bartoli, i a partir del minut 3:20 s’inicia el cantabile de l’ària.

Rossini – Di Tanti Palpiti (1993) (Part01, Part02)

01. ‘Quoniam’, per basso (1813) – Pertusi

02. ‘Dolci d’amor parole’, per contralto (Tancredi, 1813) – Manca di Nisa

03. ‘Alla gloria un genio eletto’, per tenore (1812) – Kunde

04. ‘Ah, que ton âme se rassure’, per soprano (Guillaume Tell, 1829) – Devia

05. ‘Oh colpo impensato’, per baritono e coro (La gazza ladra, 1820) – Gallo

06. ‘Alle voci della gloria’ per basso (1813) – Pertusi

07. ‘Cimentando i venti e l’onde’, per contralto (L’Italiana in Algeri, 1813) – Manca di Nisa

08. ‘Concedi amor pietoso’, per tenore (L’Italiana in Algeri, 1813) – Kunde

09. ‘Ah, se è ver’, per soprano (Il barbiere di Siviglia, 1819) – Devia

Radio Sinfonieorcherter Stuttgart – Maurizio Benini

Corelli i Caballé cantant junts al 1968

Fa pocs dies, avorrit, vaig estar buscant pel youtube un vídeo del Corelli cantant la gran ària de La Africana “O paradise”, vaig sapiguer de l’existència d’aquest recital, i furgant una mica més vaig trobar una selecció de gran part del concert, concretament els fragments cantats pel Franco Corelli i la Montserrat Caballé.

Es tracta d’un recital en memoria de Martin Luther King a la Philharmonic Hall de Nova York, el 7 d’abril de 1968, on la New York Philharmonic dirigida per Alfredo Antonini, juntament amb les veus del tenor Franco Corelli, la soprano Montserrat Caballé i el baix Bonaldo Giaiotti, rendien homenatge al pastor Luther King, assassinat tres dies abans a Memphis.

El program era el següent:

Primera part

-          La forza del destino Sinfonia

-          Macbeth Studia il passo, o mio figlio!. .Come dal ciel precipita (BG)

-          Lucrezia Borgia Tranquillo ei posa. . . Com’è bello (MC)

-          Macbeth Ah, la paterna mano (FC)

-          Mefistofele Son lo spirito che nega (FC)

-          La donna del lago Tanti affetti in tal momento (MC)

-          Le cid O souverain, ô jude, ô père (FC)

Segona part

-          La gazza ladra Sinfonia

-          L’africana Mi batte il cor. . . O paradiso (FC)

-          Francesco Paolo Tosti ’A vucchella (Gabriele d’Annunzio) (FC)

-          Aroldo O cielo ! Dove son’io. . . Ah ! degli scanni (MC)

-          Manon Lescaut In quelle trine morbide (MC)

-          Il barbiere di Siviglia La calunnia (BG)

-          Simon Boccanegra A te l’estremo addio. . . Il lacerato spirito (BG)

-          Andrea Chénier Vicino a te s’acqueta (FC, MC)

Com ja us he dit, a l’ audio que us deixo només hi són les parts cantades per la soprano i el tenor, en plenitud de forma i facultats. Corelli fa ostentació d’aquella veu poderosa i amb un cant arrebatat, capaç de fer les més absolutes subtileses com també els abusos més barroers. La Caballé està també pletòrica, en un programa certament exigent i variat.

Us deixo uns vídeos de mostra amb audios del recital per a que podeu comprovar-ho.

Franco Corelli i Montserrat Caballé (1968) – (link de descàrrega)

1.  Com’e bello!- Lucrezia Borgia- Caballe,

2.   Ah la paterno mano- Macbeth- Corelli,

3.   Tanti affetti- La Donna del Lago- Caballe,  

4.   O souverain- Le Cid- Corelli,  

5.   O Paradiso- L’Africana- Corelli,

6.   A Vucchella- Tosti- Corelli 

7.   Ah! degli scanni eterel- Aroldo- Caballe ,

8.   In quelle trine morbide- Manon Lescaut- Caballe    

9.   Vicino a te- Duo final de  Andrea Chenier- Caballe & Corelli.

 

New York Philharmonic Orchestra – Alfredo Antonini

La Baltsa canta la Lady Macbeth y otras cosas

La Baltsa siempre ha sido una de mis cantantes favoritas. En principio con una voz de mezzosoprano muy dúctil de centro cálido y agudo penetrante y metálico, y canto siempre temperamental y tremendamente comunicativo.

Su carrera ha sido fulgurante, desde que debutara como Cherubino en Frankfurt en 1968, con 24 años, y en 1970 debutara como Octavian en la Ópera de Viena. Pero si hay un momento crucial en su carrera es cuando pasó a ser una de las cantantes predilectas de Herbert von Karajan con lo que durante muchísimos años fue una fija del Festival de Salzburgo.

Durante estos 42 años de trayectoria internacional ha interpretado multitud de papeles de diferentes estilos y compositores: Mozart (Le Nozze di Figaro, Cosi fan Tutte, Requiem, etc.), Rossini (Il Barbiere di Siviglia, La Cenerentola, L’Italiana in Algeri – las tres memorables), Mascagni (Cavalleria Rusticana), Verdi (Aida, La Forza del Destino, Il Trovatore, Don Carlo, Requiem), Bellini (I Capuleti e I Montecchi – memorables funciones en Londres con Gruberova y Muti a principios de los 80), Donizetti (Il Campanello, Maria Stuarda – otras memorables funciones en Munich con Gruberova también en los 80), Saint-Saens (irrepetibles funciones en el Liceu con Domingo, a las que dedicaré un post a no mucho tardar),….Pero quizás las que más renombre internacional le han supuesto son su creación de la Carmen.

Actualmente, ya mermada de facultades como es obvio después de tantos años de carrera y tantos papeles, algunos realmente exigentes, la Baltsa todavía está en activo, dejándose ver en Viena y Munich centrando su actividad en los escenarios en dos papeles: la Klytemnaestra de la Elektra y la Kostelnicka del Jenufa. Además de dar recitales por Alemania, Austria, Japón y su Grecia natal.

El motivo de este post es el de escuchar a la Baltsa cantando un papel que creo que jamás llegó a interpretar en el escenario, si bien tenía las cualidades tanto vocales como dramáticas para haber conseguido llevarlo a cabo con notable éxito: La Lady Macbeth de la ópera de Verdi. Y podemos recrearnos en lo que podía haber sido gracias a que a mediados de los ochenta grabó un recital para EMI en donde incluyó dos de las arias del personaje: el aria de entrada y la escena del sonambulismo.

El disco parece un ejercicio a manera de experimento, anticipándose a lo que después la Bartoli ha hecho con descaro y menos acierto en su disco Maria y en su penosa grabación de La Sonnambula, internándose en papeles de soprano dramático de agilidad (Maria Estuardo, Lady Macbeth) o de soprano con carácter (Fiordiligi).

La Baltsa sale bastante mejor parada que la Bartoli, ya que domina mejor el estilo belcantista y la voz en la zona aguda es mucho más brillante y metálica. Además, como creadora de personajes la griega tiene un mayor instinto teatral.

El disco se inicia con dos escenas de la Maria Estuardo de Donizetti: la primera de Elisabetta, uno de sus papeles más recordados, donde está perfercta por adecuación vocal, canto y temperamento. La segunda pieza es el aria de entrada de Maria, donde la Baltsa no está tan acertada, quedando apurada en las notas más agudas y su canto no es todo lo etéreo que debería ser en la cavatina, y es demasiado fiero en la cabaletta. Escuchémosla en este fragmento.

A continuación viene una estupenda versión de esa aria de bravura que es el “Come scoglio”, que le va a la cantante como un guante.

Los siguientes dos tracks son el motivo del post.

Primero el aria de salida de Lady Macbeth, incluida la lectura de la carta y la cabaletta. La interpretación de la Baltsa es de una intensidad notable, dando intención a cada frase desde el punto de vista dramático, llena de matices. La voz es adecuadísima, con un centro amplio y buenas ascensiones al agudo, y esta brillante en las agilidades. Recuerda mucho a esa profundidad que conseguía la Callas.

La escena del sonambulismo es también todo un acierto interpretativo, recreándose de nuevo y dando la intención y la inflexión justa a cada sílaba, pero aquí vocalmente está mucho más apurada, sobretodo en las ascensiones al do y re bemol agudo, donde cala a pesar de la prudencia con que los ataca.

El disco finaliza con una escena de Les Troyens de Berlioz, donde vuelve a destacar por su perfecta recreación del personaje.

Es una lástima que la Baltsa no se acabará de decidir a interpretar a la Lady Macbeth, porque seguro que hubiera conseguido una auténtica creación, vistas las credenciales dramáticas de la cantante, un papel al que por su personalidad y temperamento hubiera conseguido dar vida sobre el escenario.

AGNES BALTSA – Arias (CD)

01. Maria Stuarda, opera Act 1. Sì, vuol di Francia il Rege…Ah, dal ciel discenda un raggio

 02. Maria Stuarda, opera Act 2. E che! non ami…Nella pace, nel mesto riposo

03. Così fan tutte, opera, K. 588 Act 1. Temerari…Come scoglio

04. Macbeth, opera Act 1. Nel dì della vittoria…Vieni t’affretta…Or tutti sorgete

05. Macbeth, opera Act 4. Una macchia è qui tutt’ora

06. Les Troyens, opera, H. 133a Act 5. Ah! Je vais mourir!

Münchner Rundfunkorchester-Alberto Zedda

El Werther de Jonas Kaufmann

Aquesta nit penso dedicar-la a veure aquest Werther, que gentilment es pot veure (si vols en HD) a la web del canal ARTE (Arte live web)

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Werther_a_l_Opera_Bastille/

Filmé le 26/01/2010 à Opéra Bastille

• Artistes : Direction musicale : Michel Plasson Jonas Kaufmann : Werther Ludovic Tézier : Albert Alain Vernhes : Le Bailli Andreas Jäggi : Schmidt Christian Tréguier : Johann Sophie Koch : Charlotte Anne-Catherine Gillet : Sophie Orchestre de l’Opéra national de Paris Maîtrise des hauts-de-seine / choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris Directeur de la Photographie : André Diot
• Réalisateur : Benoît Jacquot
• Mise en scène : Benoît Jacquot
• Décors : Charles Edwards
• Ecriture / Compositeurs : Jules Massenet
• Production : Idéale Audience : Françoise Gazio et Pierre-Olivier Bardet

Ja us la comentarè.

Il sogno de l’Inva Mula

L’últim disc de la soprano albanesa Inva Mula m’ha satisfet molt.

Encara recordo les seves funcions al Liceu, on sempre ha lluit una veu de soprano lírica de timbre realment bell, cant elegant i sempre amb detalls de gran artista.

En aquest disc fa un recorregut per peces del repertori, totes elles molt adequades per la seva veu i el seu estil de cant.

En el primer grup, el de Puccini, és en el que trobem potser més irregularitats, sobretot en l’aria de La Rondine “Il Bel Sogno di Doretta”, on la veu està en excès vibrada, com tensionada, i els aguts a pelna veu sonen oberts i descontrolar. Per acabar de rematar, el pianos, que sempre han sigut un dels seus punts forts, sonen opacs, sense la lluentor d’abans.

Escolteu-la

La veritat és que quan l’he escoltada he pensat que patiria amb el disc, però he de dir que sembla com si el disc estigués gravat en un concert, ja que aquests defectes van desapareixen a mida que avança el disc, com si la veu se li anés calentant, si bé la instabil·litat en el registre agut quan l’emet en forte no desapareix en cap dels fragments, tota una llastima.

Del bloc Puccini la part més destacable, sense cap mena de dubtes, és el primer fragment de La Boheme “Si, Mi Chiamano Mimi”, on excepte algun agut obert i destemplat, tot sona de maravella.

El bloc d’aries franceses és el més sòlidament defensat, amb un cant molt ajustat a l’estil i un fraseig calid. La veu li sona carnosa al registre central, amb el vibrato més controlat (potser Puccini l’exigeís més volum i això li fa forçar una mica) i tot està primorosament exposat, amb una veu de bellesa arrebatadora.

El recital finalitza amb el bloc Verdi. En La Traviata una de cal i l’altra de sorra: en “E strano” la veu no li respon amb totes les garanties, i queda justeta en el “Sempre libera”; mentre que en “Addio del passato” amb aquelles mitges veus i un cant ple de matisos aconsegueix una lectura de gran categoria, si bé la lectura de la carta queda molt amanerada i poc dramàtica.

Tanca el recital una de las grans creacions de la soprano, la Gilda del Rigoletto, amb un “Caro nome” per fer-nos somiar, contingut i on s’imposa un timbre i un cant preciós.

INVA MULA – Il Bel Sogno (Part01, Part02)

01. Puccini: Ch’ Il Bel Sogno Di Doretta – La Rondine

02. Puccini: Si Mi Chiamano Mimi – La Bohème

03. Puccini: Donde lieta uscí- La Bohème

04. Puccini: O Mio Babbino Caro – Gianni Shicchi

05. Gounod: Trahir Vincent – Mireille

06. Gounod: Voici La Vaste -Mireille

07. Massenet: Adieu Notre Petite Table – Manon

08. Gounod: Le Roi De Thule , Air Des Bijoux – Faust

09. Gounod: Il Ne Revient Pas – Faust

10. Massenet: Dis Moi Que Je Suis Belle – Thais

11. Verdi: Addio Del Passato – La Traviata

12. Verdi: E Strano… Sempre Libera – La Traviata

13. Verdi: Caro Nome – Rigoletto

Zagreb Philharmonic Orchestra – Ivo Lipanovic

Mis favoritos: Andante spianato – Gran polonesa brillante, Op. 22, de F. Chopin

Les obres de Chopin, una de les figures més destacades del Romanticisme no només musical sino del moviment artístic en general, es poden separar a grosso modo en tres categories:

Les peces més virtuosístiques, fonamentalment orientades cap a composicions de lluiment virtuosístic i de fácil audició (com són la majoria dels seus valsos i polonesas).

Les més purament romàntiques, on es deixa l’ànima i es trova l’esperit de l’artista – melancòlic, amant, somniador,… – que tenen la seva máxima expressió en el nocturns i els impromptus.

I les més acadèmiques, peces formalment més conservadores, malgrat que això no vol dir que siguin clàssiques, ni molt menys, ja que en Chopin sempre trobem aquell regust de l’artista inconconformista i individualista.

En l’opus 22 troben fonamentalment als dos primers. Sentim-la primer en la meva versió favorita des de sempre, la del gran Artur Rubinstein.

Originalment Chopin va compondre l’Andante spianato i gran polonesa op.22 com una obra per a piano i orquestra. De fet, en primer lloc va compondre la Gran Polonesa cap al 1831, i no va ser fins tres anys més tard, al 1834, que no va compondre una introducció a la Polonesa només per a piano sol. Més tard Chopin adaptaria la Gran Polonesa per a piano sol, de manera que tota l’obra passes a ser una peça per a solista.

Donada l’originalitat, bellesa i vistositat de l’obra en general de seguida va passar a formar part del repertori de tots els grans virtusos de l’instrument, impossant-se la versió per a piano solo.

De fet l’obra juga amb el contrast entre el recolliment i puresa de l’introducció – l’andante spianato – i la brillantor, ampulositat i empenta de la Polonesa. Tècnicament requereix de grans dosis de virtuosisme, amb recursos típicament chopinians, com són els arpegiats vertiginosos o grans salts d’escala.

Perquè us feu una idea del virtuosisme que requerix la seva interpretació us deixo un vídeo amb l’interpretació que feia Lang Lang als Proms de Londres de 2008, en una interpretació tècnicament apabullant però molt personal on, per a mi, abusa excessivament del rubato, de les dinàmiques i dels canvis al tempo.

Per últim us deixo un parell de gravacions de l’obra.

La primera la d’Artur Rubinstein, molt ben acompanyada per altres peces del compositor en un CD que formava part de l’edició Chopin-Rubinstein que fa anys va editar la RCA.

La segona és la versió per piano i orquestra, estreta de l’Edició Chopin de la DG, amb el fabulós Krystian Zimerman, la LA Philharmonic i la direcció de Carlo Maria Giulini.

ARTUR RUBINSTEIN-Chopin Collection (CD10)

1 – Impromptus – n°1 – Op.29

2 – Impromptus – n°2 – Op.36

3 – Impromptus – n°3 – Op.51

4 – Impromptus – n°4 – Op.66 “Fantasie-Impromptu”

5 – Bascarolle – Op.60

6 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°1

7 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°2

8 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°3

9 – Tarantelle – Op.43

10 – Andante spianato and Grand Polonese – Op. 22

 

Chopin Edition  (Vol.1, Cd02)

Opera from the Met: Rigoletto de Giuseppe Verdi (22 de junio de 1972)

Sólo habían pasado 6 meses de las fulgurantes funciones de La Fille du Regiment cuando el teatro volvía a montar una ópera para que la pareja Sutherland-Pavarotti retornara a sus escenario.

Se progamaron cuatro funciones de Rigoletto donde se completaba el estelar elenco con el bufón de Sherrill Milnes. Este aguantó dos funciones y en la tercera abandonó a la mitad. Le tocó al tunecinio Matteo Manuguerra finalizar la tanda, de la que os presento la cuarta y última función, a partir de una toma “in house” de una calidad aceptable.

Si por algo es recomendable este Rigoletto es precisamente por la grandísima calidad de sus tres protagonistas y por el gran estado de forma en que se encontraban en aquel momento.

Empezando por la gran creación de Matteo Manuguerra con una voz de barítono auténtico, si bien ligeramente lírica para el papel, manejada con una maestría y una adecuación dramática de altos vuelos. Su interpretación está llena de matices y sin trucos (muy superior a las truculencias y excesos de su colega norteamericano), creando un personaje redondo tanto musical como teatralmente.

La Gilda de Joan Sutherland es ideal desde el punto de vista musical. Alejada de la típica voz estrecha de las sopranos ligeras que suelen abusar del papel, su voz más densa y corpórea crea una Gilda más humana, con momentos de gran virtuosismo en su famosa aria (“Caro nome”) y de belleza conmovedora en el gran dúo con el que finaliza el segundo acto (“Tutte le feste”). Lástima de una dicción en momentos más que borrosa, porque su Gilda se acerca a esa rara avis de perfección que conseguía Maria Callas con el personaje. Por cierto, intercala todos los sobreagudos que puede y alguno más, cosa que no acaba de convencerme (os dejo un fragmento de una de esas funciones, el terceto del último acto, donde cuela una morcilla impresionante al final).

Lo de Pavarotti es de escándalo, en un momento de forma espectacular nos regala un Duque de Mantua que hace palidecer incluso al de la grabación de pocos meses después para Decca.

La voz está exultante de belleza y de facultades, con unos agudos de una brillantez y un canto tan vehemente y apasionado como el de un Di Stefano, pero sin sus defectos. Destacan el duo con Gilda, donde frasea a placer y con una intención palpable, incluso atacando un re bemol espectacular. En el inicio del segundo acto canta un “Parmi veder le lagrime” lleno de matices, al mismo tiempo que con una libertad que empequeñece las versiones más estilistas (siempre más ligadas a tenores di grazia como Kraus, ya que esas voces no dan para este tipo de efusiones líricas), incluso permitiéndose algún abuso como un si bemol alargado hasta la extenuación. En el debe, decir que se ahorra la cabaletta, pero rápidamente se compensa con un tercer acto exultante, empezando con una “Donna è mobile” tan brillante como intencionada y con un cuarterto donde impone un canto lleno de colores. Quizás en escena físicamente no era un gran intérprete pero su canto y su fraseo nos dejan en cada frase una intención que reflejan al personaje a la perfección. De lo mejor que nunca le he oído al gran tenor de Módena.

Como Sparafucile un joven y emergente Ruggiero Raimondi tan eficaz y carismático como siempre pero con esos problemas de identidad vocal que lo han acompañado toda su carrera, mientras que la Maddalena de Joan Grillo no destaca por su sensualidad vocal.

Aquí os dejo un breve video con un trozo del cuarteto, atención a los si bemoles del tenor (uno incluso con un diminuendo)

Dirige las masas del Metropolitan el siempre eficaz Richard Bonynge que, si bien no hace la lectura más dramática o efectista, consigue dar viveza y tensión a lo que pasa en el escenario, con la ventaja de que sabe cuidar de las voces, que en este caso son el gran aliciente de la fiesta.

Giuseppe Verdi – Rigoletto (CD01, CD02)

Rigoletto- Matteo Manuguerra

Gilda- Joan Sutherland

Duca- Luciano Pavarotti

Sparafucile- Ruggiero Raimondi

Maddalena- Joann Grillo

Monterone- Edmond Karlsrud

Marullo- Russell Christopher

Borsa -Leo Goeke

Orchestra & Chorus of the Metropolitan Opera-Richard Bonynge

Montserrat Caballé al Liceu: Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti (desembre de 1970)

Durant la temporada 70-71 al Liceu es va poder sentir cantar a la Caballé en 10 funcions de tres títols diferents: tres de la Lucrezia al desembre, tres de Il Pirata (estrena al Liceu) i quatre de La Boheme (amb Pavarotti), aquests dos últims títols al gener.

En aquelles alçades de la carrera de la soprano, ja s’havia convertit en tradició que la catalana vingués a lluir-se a Barcelona per aquelles dates, acomplint el seu desig de passar les festes nadalenques amb la seva família al mateix temps que podia cantar al “seu” teatre. Això va durar molts anys, i va permetre que el públic barceloní pogués sentir a la diva cada temporada en almenys dos títols.

En aquella ocasió la Caballé va presentar un dels seus papers més mítics: la Lucrezia Borgia. De fet, el nom de la soprano estarà lligat sempre a aquest paper tant per la seva insuperable recreació, com perquè va ser el paper que la va llençar a la fama internacional en aquella famosa versió en concert al Carnagie Hall de Nova York al 1965.

No em recrearé en descriure les meravelles del cant de la soprano, ja de sobres conegudes (timbre bellíssim, cant legato de manual, control absolut de les dinàmiques, pianissimis d’infart,…) sinó que només destacaré que el personatge està més madur que en el 1965 i la interpretació dramàtica té molta més grapa.

Us deixo un vídeo amb la Caballé cantant el “Com’è bello” per a un programa de la BBC del mateix any que la funció del Liceu, on os podeu fer una idea de l’estat vocal de la soprano en aquelles funcions.

Cal dir, però, que la major implicació dramàtica li fa alguna vegada abusar en algunes frases, enlletgint alguns sons, sobretot als greus. A més, en el finale “Era desso il figlio mio” intercala un riure histèric abans del da capo totalment fora de lloc i de gust més que dubtós, com podeu comprovar en el vídeo següent.

Com al seu fill Gennaro ens trobem a un molt jove Josep Carreras. El tenor la temporada anterior havia debutat ja com a cantant adult (havia fet una dècada abans papers de nen) en dos papers: el Flavio de la Norma i l’Ismaele al Nabucco. Aquella temporada 70-71 per fi va debutar en paper absolutament protagonista amb el Gennaro i al Febrer va interpretar el Siebel al Faust (tot i que és un paper per mezzo).

El Gennaro de Carreras té la virtut d’una veu amb un timbre d’una bellesa impressionant i un cant d’una naturalitat i vehemència irresistible. Encara li manquen per polir alguns aspectes, sobretot en la modulació i el control de les dinàmiques, però això arribaria molt poc temps després.

L’Orsini de la Jane Berbié (també present a les funcions del 1965) està molt ben defensat sobre la base d’una veu molt ben treballada, si bé no excepcional. Mentre que al Don Alfonso del Roger Soyer li manca autèntic estil belcantista i li sobren excessos en l’emissió.

El treball de les masses estables del Liceu queden dintre de la discreció habitual directament lligada a la seva qualitat en aquells anys, mentre que Reynald Giovaninetti s’esforça en quadrar com pot els concertants i en mimar al màxim a la diva.

Gaetano Donizetti-Lucrezia Borgia (CD01, CD02)

Lucrezia – Montserrat Caballé

Gennaro – Josep Carreras

Don Alfonso – Roger Soyer

Orsini – Jane Berbié

Liverotto – Horacio Yadisernia

Gazella – Eduard Soto

Petrucci – Harry Dworchak

Vitellozzo – Didac Monjo

Gubetta – Enric Serra

Astolfo – José Puigbó

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Reynald Giovaninetti

——————————–

Enllaços relacionats:

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

Més Tristan und Isolde amb la Voigt i Plácido

Sembla mentida que aquest disc tingui 10 anys. Quan me’l vaig comprar tots estavem esperant a veure si el Domingo es decidia a gravar el personatge per a ell més desitjat en aquell moment (ja que tots, inclús ell, sabiem que portar-lo a escena era del tot una quimera).

El fet es que l’any 1999 es va decidir a gravar el duo del segon acte per aquest disc, si bé van escollir com a base una versió que el mateix Wagner va arreglar per a fer-la en concert. No us espanteu! l’únic que va fer Wagner va ser arreglar el final del duo, que en lloc d’acabar bruscament per l’arribada sobtada del rei Marke i el seu sèquit (que agafa in fraganti als amants) el va concloure amb el mateix final que el Liebestod (la mort d’Isolda), deixant el duo amb un final tancat (uns tretze compasos d’afegit). Tot l’anterior és exactament el mateix que a l’òpera.

Abans d’aquest duo del Tristany, que és la 2ona escena del segon acte, el disc conté un altre duo amorós wagnerià, el del final del Siegfried (segona jornada de l’Anell del Nibelung), on Domingo s’arrisca en estudi amb un altre personatge impossible per a ell en escena, el de Siegfried.

Però centrem-nos en el Tristany i el duo en qüestió.

La gran part del segon acte del Tristany és un nocturn duet amorós. L’acte s’inicia amb Isolda esperant ardentment l’arribada de Tristany, que arriba després d’escapolir-se de la cacera reial. Isolda envia a Brangania per a que l’avisi de l’arribada del guerrer (apagant una torxa) i per a vigilar de que no els descobreixin. Durant el duo, amb un acompanyament orquestral d’una riquesa i complexitat extremes, els amants perden tota consciència del món real; l’acció és d’un estatisme complet amb una música extasiant. En la llunyania la veu de Brangania (que asumeix el rol de protectora dels amants) els avisa que el dia està arribant (com a símbol de que aquell amor nomès pot sobreviure en l’oscuritat de la nit), però la parella ignoren les seves paraules, totalment absorbits pels seus sentiments. Els crits de Bragania acaben unint-se a l’estatisme de l’escena creant-se un dels moments més autènticament bells de tota la història de la música. Tot acaba amb l’arribada del dia al que acompanya Melot, l’home que traeix als amants.

L’interès del disc recau, Domingo a part, en la Isolda de Deborah Voigt, que és la protagonista de les funcions que comencen avui al Liceu.

La Voigt en aquell moment tenia una veu ampla i potent, amb un agut sa i un centre carnós. El seu cant està ple de matisos i fa una Isolda més amorosa que vehement (si bé en aquest duo això és el recomanable, la sang i el fetge toquen al primer acte). Dic en aquell moment perquè des de que es va aprimar la seva veu a perdut bastant qualitat, sobretot en els moments més intensos, i la Isolda és molt intensa.

El Tristany del Domingo és bell però estrany. La seva manera de frasejar i el seu calidíssim timbre l’apropen a l’amant ideal, però hi ha tivantors en el passatge i els aguts que el desllueixen una mica.

Com a Brangania un luxe asiàtic com és la Violeta Urmana, per aquella època encara mezzo i punt. Els seus crits d’alerta tenen tota la bellesa i l’estatisme que hom desitja sentir.

Els acompanya un encertadíssim Antonio Pappano, amb aquell foc contingut que li va també a aquesta òpera, però deixant escapar les guspires justes per conmocionar-nos (crec que com Wagner deuria voler). L’orquesta de la Royal Opera House està sublim amb una presa de so excel·lent.

Us deixo el final del duo i el link del disc sencer, que recull tambéel magnífic duo final del Siegfried.

Richard Wagner – Love Duets (CD, pista09)

SIEGFRIED / TRISTAN Placido Domingo

BRÜNNHILDE / ISOLDA Deborah Voigt

Orchestra of the Royal Opera House – ANTONIO PAPPANO

Tancredi a Washington (Descobrint a Sarah Coburn)

Quan vam parlar de La Cenerentola al Met de la temporada passada amb la Garanca vaig descubrir al ternor Lawrence Brownlee, que em va fer una magnífica impressió i del que us vaig dir que buscaria més actuacions seves. Així ho vaig fer i entre les que vaig trobar destaquen un Barbiere al Met amb la DiDonato de la temporada 2006-2007 i un Tancredi a Washington al 2006. I precisament d’aquest últim és el que vull comentar-vos avui. 

La raó principal d’això, a part de perquè és una versió molt notable per la qualitat dels tres protagonistes principals, és pel descobriment de la soprano Sarah Coburn – que fa d’Amenaide – l’actuació de la qual m’ha deixat completament impressionat. 

El Tancredi és una obra magnífica que marca l’inici de la consagració del geni de Pesaro, quan apenes havia passat els 20 anys. L’obra, amb llibret de Gaetano Rossi basat en l’obra Tancrède de Voltaire, es va estrena a La Fenice de Venècia el 6 de febrer de 1813 i es pensa que la va composar en menys d’un mes, ja que a al gener havia estrenat Il Signor Bruschino. 

Formalment amb el Tancredi Rossini va assentar les bases del seu propi estil de fer òpera o, el que és el mateix, del belcanto. En el Tancredi es comença a abandonar el recitatiu secco per recitatius acompanyats molt més expressius i rics, també les àries passen a ser vehicles d’expressió musical més naturals i profunds, on es requereix un domini absolut de la vocalització, ja que aquesta deixa de ser pur joc d’artifici sinó un element fonamental per l’expressió, eliminant qualsevol possibilitat d’abús de coloratures i cadències improvisades com a vehicle de lluïment del divo/a.

De fet, la culminació d’aquest estil rossinià la trobem una dècada i vint-i-quatre òperes més tard en la Semiramide (1823), estrenada al mateix teatre amb llibret del mateix Gaetano Rossi i també basada en una obra de Voltaire (Sémiramis), obra que podriem considerar com un Tancredi in exelsis.

Passem a la funció.

La funció que us presento es va donar a l’abril de 2006 a la Washington Opera Center, i contava com a principals protagonistes al Tancredi de Stephanie Blythe, l’Amenaide de la Sarah Coburn i l’Argirio de Lawrence Brownlee.

Comencen per la Stephanie Blythe. En primer lloc hem de dir que ens trobem davant una veu important amb un timbre que recorda molt, però molt, al de la Marilyn Horne. I no només en el timbre, sinó també en al forma de cantar. S’ha de dir però, que la Blythe, malgrat tenir una bona tècnica i agilitats, no té la precisió mecànica que tenia la seva il·lustre compatriota, amb menys nitidesa al executar els passatges més exigents. Al mateix temps el greu, que sí que està ben controlat, no té aquella rotunditat del de la Horne (de vegades massa exagerat i tot en els recolzaments de pit). 

El seu Tancredi està molt ben cantat, deixant el llistó molt alt en totes les seves intervencions principals – dues àries, dos duos amb Amenaide i un duo amb Argirio – sent un Tancredi més guerrer que amant. Potser, com a únic inconvenient, en desconcerta molt la gran semblança amb la veu de la Horne, que fa que l’estigui comparant constantment, i clar, per molt bé que ho faci sempre surt perdent. 

Escoltem-la en la celebèrrima entrada del personatge al primer acte “Di tanti palpiti”.                                    

I ara en el duo amb Argirio al segon acte. 

L’Amenaide de la Sarah Coburn ha estat tota una revelació.

La Sarah Coburn és una soprano lírica amb una veu de bonic color, força penetrant, amb una bona tècnica per les agilitats i amb un registre agut brillant. El seu cant és acuradíssim i molt comunicatiu, amb un estil irreprotxable i molt bon gust. A part d’això té una presència escènica força atractiva (va ser aspirant a Miss Oklahoma), i per si això fos poca cosa és filla d’un senador.

Però no parlem més i sentim-la en la seva primera ària.

 

Realment impacta la qualitat d’aquesta jove cantant que de moment només s’ha prodigat pels teatres nordamericans (des del 2001), havent actuat en els principals teatres americans com el Met (The last emperor), Florida, Washington (Tancredi, I Puritani), LA Opera (Tamerlano amb Domingo, Barbiere, Der Fledermaus), Chicago, Cincinatti, Seattle,…. amb un repertori que inclou Linda di Chamonix, Lucia di Lammermoor, I Cappuletti, Lakme, Carmina Burana,…..Els seus compromisos la portaran aquest inici del 2010 a cantar Il Barbiere a Florida i Rigoletto a la Welsh National Opera.

Sentim-la ara en el primer duet amb Tancredi.

Ara la sentim en la cavatina del segon acte, on jo crec que està sublim.

 

Per últim en la seva última aria “Giusto Dio che umile adoro”

 El tercer en discòrdia és l’excel·lent tenor rossinià Lawrence Brownlee. Fent el paper d’Argirio, pare d’Amenaide, s’aprecien totes les virtuts que van remarcar quan parlaven del seu Ramiro: veu corpòria, amb un centre ample i agut fàcil i espectacular, fraseig de bona escola i perfectes agilitats. L’únic inconvenient que hi trobo és una certa emissió caprina (vibrat molt ràpid) en certes notes del pas, que desvirtuen una mica la seva excel·lent feina.

Sentim-lo en la seva gran ària del segon acte.

La resta de personatges no tenen quasi presència, excepte Isaura que té una mena d’aria di sorbetto en el segon acte, que defensa Linda Maguire amb força dignitat. L’Orbazzano de David Langan no arriba al nivell dessitjat i correcta el Roggiero de Lisa Eden.

Bon treball el d’Antony Walker al front de l’eficient companyia de la Washington Concert Opera on opta pel final feliç original de l’estrena a Venècia, no pel tràgic (més fidel a Vodelaire) de Ferrara.

La gravació feta in house té una qualitat força aceptable, i recull de primera mà una nit d’exit total pels tres protagonistes. Intenteu escoltar-la, val molt la pena.

G. Rossini – TANCREDI (CD01, CD02)

Tancredi – Stephanie Blythe

Argirio – Lawrence Brownlee

Amenaide – Sarah Coburn

Isaura – Linda Maguire

Roggiero – Lisa Eden

Orbazzano – David Langan

Washington Concert Opera – Antony Walker

2 d’abril de 2006